El bloc d'en Raimon Bono

Adéu, Mau

2012-01-22T17:40:00.001+01:00

Estimada Mau:

llegir més

Canvia Europa!

2011-06-30T11:47:00.001+02:00

Avui he signat el manifest Canvia Europa!, impulsat per polítics i sindicalistes d'orientació socialdemòcrata.

llegir més

Festival de l'humor

2011-05-30T23:48:00.000+02:00

Declaració de Francisco Camps davant del jutge. Llegiu i rigueu una estona!

Lapsus linguae

2011-05-30T23:26:00.002+02:00

Rubalcaba dixit: "La relación de Cataluña con España es compleja y tenemos que mejorarla".
llegir més

Valoració dels resultats electorals d'Eivissa pel Canvi

2011-05-27T20:08:00.002+02:00

Aquesta és la valoració que ha fet la Coordinadora d'Eivissa pel Canvi:

Avui, dia 27 de maig de 2011, Eivissa pel Canvi ha convocat una roda de premsa per a valorar els resultats obtinguts en les darreres eleccions i on han participat Bartomeu Roig i Marisol Torres com a portaveus de la formació.

llegir més

D'homes i ratolins

2011-05-27T17:28:00.001+02:00

L'autor d'aquest discurs va ser Thomas Douglas (20 octubre 1904 - 24 de febrer de 1986). Nascut a Escòcia, va ser pastor Baptista, prominent polític socialdemòcrata canadenc, líder de la Federació Cooperativa de la Commonwealth de Saskatchewan (CCF) a partir de 1942 i el setè primer ministre de Saskatchewan des de 1944 a 1961. Va conduir el primer govern socialista d'Amèrica del Nord i va introduir el sistema de salut públic universal a Canadà. Quan el CCF (Federació Cooperativa de la Commonwealth) es va unir amb el Congrés del Treball Canadenca per formar el nou partit democràtic, el van triar com el seu primer líder federal i va servir en aquest lloc entre 1961 i 1971. El 2004, el van votar "el canadenc més gran" de tots els temps en un concurs televisat a nivell nacional, organitzat per la Canadian Broadcasting Corporation.

Rodríguez

2011-05-27T08:03:00.000+02:00

L'autoritat d'un dirigent polític és inversament proporcional a les perspectives electorals.

Cercant pares per la derrota?

2011-05-26T11:11:00.001+02:00

Sempre s'havia dit que la victòria té mil pares i la derrota és òrfena. Però sembla ser que hi ha alguns interesats en cercar responsables personals del retrocés que ha patit Eivissa pel Canvi a les darreres eleccions. Tinc per norma no manifestar-me públicament sobre qüestions polítiques importants sense haver expressat prèviament les meves opinions als corresponents òrgans del meu partit. Aquesta norma només me l'he saltada quan no he pogut expressar les meves opinions internament o quan han aparegut publicades informacions que no s'ajustaven a la veritat. Aquesta tarda hi ha una reunió de la Coordinadora d'Eivissa pel Canvi a la qual he estat convidat, tot i no ser-ne membre, en qualitat de candidat per Sant Antoni. Allà diré el que hagi de dir. Intentaré fer una valoració ponderada dels nostres resultats que no caigui ni en el cainisme, ni en la complacència ni en l'autoflagelació. Pensant sobretot en clau de futur i en com assegurar els encerts i no repetir els errors. I en tot cas, recordant sempre que a una organització democràtica tant els èxits com els fracassos són col·lectius.

Quants en manté la farina!

2011-05-24T21:23:00.008+02:00

Entre altres moltes perles, diu un conegut animador polític d'Eivissa que Compromís ha tret 5 diputats a les Corts Valencianes i 6 regidors a l'Ajuntament de València. Si es documentara una mica abans de parlar, sabria que Compromís ha tret 6 diputats a les Corts Valencianes i 3 regidors a l'Ajuntament del Cap i Casal, mentre que EUPV ha aconseguit 5 diputats i 2 regidors. És el que té voler parlar de tot encara que no es tinga ni idea.

llegir més

Gràcies!

2011-05-23T07:56:00.000+02:00

En unes circumstàncies molt difícils, on fins i tot es va arribar a qüestionar la nostra capacitat per a presentar candidatura a Sant Antoni, hem aconseguit ser presents als comicis amb uns resultats modestos però dignes. Modestos perquè no tenim representació al consistori. Dignes perquè representem l'esquerra sobiranista i ecologista que no s'agenolla davant del PP ni del PSOE. Continuarem treballant.

192 gràcies!

El tercer espai: Eivissa pel Canvi

2011-05-20T08:23:00.000+02:00

Divendres passat, el 13 de maig, el diari "Última Hora" d'Eivissa em va publicar el següent article. Us el deixe com a darrera reflexió abans de les eleccions.

EL TERCER ESPAI: EIVISSA PEL CANVI

A Eivissa tenim, malauradament, un sistema de partits que reprodueix gairebé de manera mimètica l’esquema estatal. La II Restauració Borbònica és un règim falsament bipartidista. Falsament perquè no és el resultat natural de la lliure decisió dels ciutadans, sinó un producte artificial creat a partir d’una llei electoral (LOREG) que encotilla i manipula la voluntat dels electors. Ho fa a través de mecanismes com el sistema d’Hont que desvirtua la proporcionalitat, i de la distribució d’escons entre les circumscripcions, que tampoc és proporcional al cens. El resultat és que el vot de tots els ciutadans no val el mateix, sinó que depèn de a quin partit vota i on vota.

Però els partits que es beneficien d’aquesta perversió de la democràcia, el PSOE i el PP, els dos partits dinàstics espanyols, no només estan d’acord en perpetuar aquest robatori a la voluntat popular. També estan d’acord en defensar una institució periclitada com la monarquia, l’única monarquia que s’ha restaurat a Europa després de la derrota del feixisme el 1945. Estan d’acord en un model d’Estat que nega el dret a l’autodeterminació als pobles que l’integren i que està al servei del suprematisme castellanista. Estan d’acord en un model econòmic neoconservador que retalla contínuament drets als treballadors i cronifica l’atur mentre els poderosos guanyen més diners que mai. Com que estan d’acord en gairebé totes les coses importants, el PSOE i el PP redueixen moltes vegades la confrontació política a un pugilat energumènic on al crit de “i tu més” es llencen els plats al cap amagant als ciutadans el debat sobre les qüestions autènticament importants. PSOE i PP, PP i PSOE, monta tanto, són les dues cares de la mateixa moneda espanyola. Ells i els partits que juguen a fer-los d’escolanets.

Aquest esquema bipartidista només es pot trencar des de l’esquerra i el sobiranisme. Les forces polítiques que poden trencar el bipartidisme imperant i proposar solucions reals per als problemes de les persones normals, d’aquells que treballen per a viure, d’aquells que paguen la hipoteca cada mes, d’aquells que estan preocupats per l’educació dels seus fills i l’atenció sanitària dels seus majors, són els partits com el nostre, Eivissa pel Canvi, que es situen fora del consens del PP i el PSOE.

Volem acabar amb aquest fals bipartidisme. Volem construir una societat més justa des de l’esquerra, des del respecte al medi ambient i des del compromís amb el màxim autogovern. Som el tercer espai polític que necessita Eivissa. Un espai no subsidiari dels grans partits estatals, amb un projecte propi i amb plena sobirania política per prendre les millors decisions al servei de la nostra illa i la seva gent. Potser altres han de demanar permís a Palma, Barcelona o Madrid abans de dir segons quines coses. Nosaltres no. L’únic compromís el tenim amb els eivissencs. Qui vulgui més del mateix, ja sap a qui votar. Qui vulgui un canvi, ens té a nosaltres.

Indigna't i vota!

2011-05-19T09:00:00.000+02:00

Romanç contra Camps

2011-05-15T09:36:00.000+02:00

Al Tall, com sempre, posant-li música al nostre país. A Eivissa no tenim a Paco Camps, però tenim als del PPSOE que volen continuar fent camps de golf!

El meu vídeo de campanya

2011-05-12T20:12:00.000+02:00

El futur comença ara

2011-05-06T09:22:00.001+02:00

Na Gema Martínez i jo, candidats per Sant Antoni

Aquest és el lema que hem triat des d'Eivissa pel Canvi per demanar el vostre vot a les properes eleccions municipals, al Consell d'Eivissa i al Parlament de les Illes. Amb ganes de treballar i il·lusió per aconseguir un poble i una illa millor. Si voleu conèixer de primera mà les nostres propostes, el proper divendres 13 de maig a les 20 hores farem una trobada a la Cafeteria Ancos (Carrer del Bisbe Torres, 12) de Sant Antoni on intervindrem els diferents candidats acompanyats de la música d'en Robbin i amb degustació de productes de la terra. Hi esteu convidats!

Miquel Ramon i Marisol Torres, candidats al Parlament

Per acabar, una curiositat: la paraula candidat ve del llatí candidus que vol dir "blanc lluent". Els qui optaven a algun càrrec es posaven una toga d'aquest color. Jo no tinc cap toga, però sí una voluntat clara i transparent de treballar pel meu poble. Tota la informació sobre les nostres propostes la podeu trobar a:
http://www.eivissapelcanvi.cat/web/

El PSOE es passa la legalitat pel folre.

2011-05-05T16:37:00.002+02:00

Avui passejant pel carrer he vist aquests cartells del PSOE demanant el vot quan encara no ha començat la campanya electoral (ho fa a les 12 de la nit). Sense que serveixi de precedent, us pose una de les fotos que he fetes per a que vegeu la poca vergonya que tenen. Els espanyolistes es passen pel folre fins i tot llur pròpia legalitat. Els nostres representants davant la Junta Electoral ja han estat informats per a que posen la denúncia pertinent.

Façana de la seu del PSOE de Sant Antoni, dijous 5 de maig a les 16:00

Per cert, els del PSOE no guanyen a Sant Antoni ni fent trampes, i amb aquestes pràctiques estan posant molt difícil un possible acord per un govern municipal d'esquerres.

Presentació de la candidatura d'ExC a Sant Antoni

2011-04-16T23:08:00.002+02:00

Amb Pepín Valdés, Àngels Calvo, Gema Martínez i Tolo Torres

Ahir férem una roda de premsa per presentar la candidatura d'Eivissa pel Canvi a l'Ajuntament de Sant Antoni. Aquest és el parlament que vaig fer:

Estimats amics i amigues:

Fem aquesta presentació de la candidatura d’Eivissa pel Canvi a l’Ajuntament de Sant Antoni en un lloc emblemàtic: tenint com a fons la badia que dóna nom al nostre poble.

El nostre projecte polític té dues bases fonamentals: un programa pensat per les necessitats de Sant Antoni i unes persones disposades a dur-lo a terme.

Començaré per les persones. Dones i homes disposats a treballar de valent per canviar les coses que no ens agraden, conservar les que ens agraden i fer de Sant Antoni un lloc més humà i amable.

Per no ser exhaustiu, us presentaré els primers membres de la candidatura:

• La número 2, però número 1 en treball i entusiasme, és na Gema Martínez. Porta el departament de comptabilitat i fiscalitat d’una gestoria, per la qual cosa podem dir que és la nostra experta en temes econòmics. Els comptes sempre estaran ben clars.

• El número 3 és en Bartolo Torres, de Can Sardina. És el que en anglès diuen un selfmade man, un home que s’ha fet a ell mateix. Ja fa més de deu anys que és empresari de l’hostaleria, però abans va treballar com assalariat i va ser representant sindical dels seus companys. Aporta a l’equip el seu coneixement tant dels problemes dels emprenedors com de les relacions laborals.

• La número 4 és n’Àngels Calvo. És Doctora en Psicologia i fa més de 10 anys que treballa com a orientadora en diferents centres educatius de Sant Antoni. El seu coneixement de les necessitats dels infants i la joventut del nostre poble serà de gran vàlua i segur que es notarà en la nostra gestió de les polítiques socials.

• El número 5 és en José Luis Valdés, Pepín per tota la gent del poble que ens l’estimem (que és moltíssima). Fa més de vint anys que és mestre d’educació física al nostre poble. També ha estat l’impulsor de la “diada dels estels”. És el nostre especialista en educació física i esports, especialment aquells relacionats amb la mar, i a ningú se li escapa la importància que té això des de tots els punts de vista. També forma part del Consell Escolar Municipal, i coneix perfectament totes les necessitats del món educatiu.

Com veieu, un gran equip perfectament preparat per assumir responsabilitats al govern municipal.

Pel que fa al programa, l’objectiu fonamental és aconseguir un poble habitable, on es pugui compaginar el benestar dels portmanyencs amb la satisfacció dels visitants. On tothom pugui veure créixer tranquil•lament els seus fills en un ambient sa i acollidor.

Hem de tenir un poble de qualitat per a poder tenir un turisme de qualitat. I això no vol dir tenir només un turisme elitista de milionaris, sinó tenir un turisme que enriqueixi la vida del poble, que dignifiqui el poble, i que no el degradi com de vegades passa.

Per compatibilitzar els interessos dels visitants amb els dels residents proposem començar per fer complir les ordenances municipals, una cosa tan senzilla que els qui ens malgovernen no saben o no volen fer. Cal harmonitzar l’oci diürn i nocturn dels turistes amb el dret dels veïns al descans i la tranquil•litat de cos i esperit.

Això implica també potenciar les activitats d’oci diürnes. Fomentarem el turisme rural, però preservant l’entorn. Donarem suport a l’Estació Nàutica de la badia de Portmany, preservant l’equilibri entre desenvolupament i sostenibilitat. Promourem plans de desestacionalització amb estratègies de foment del turisme rural, esportiu i de congressos.

El comerç és un sector fonamental a Sant Antoni. Promourem plans de formació i modernització adequats a les seves necessitats. Els emprenedors i els treballadors han de saber que tindran el suport del nostre ajuntament.

Sóc fill de llaurador i sé com són d’importants pel nostre poble. Els pagesos han estat durant segles la columna vertebral de la nostra illa i han configurat el seu paisatge. Fomentarem l’agricultura ecològica, font de valor afegit, i promourem les denominacions d’origen per productes com el vi, l’oli i altres.

Volem un nou Pla General d’Ordenació Urbana respectuós amb la llei i les sentències. Orientarem el creixement urbà cap als nuclis consolidats, i farem que Ses Variades deixin de ser un lloc inhòspit per a que sigui un lloc públic, un espai lliure públic on els habitants trobin bellesa i esbarjo. Reservarem un 30% del sòl urbà per a habitatges de protecció oficial i crearem l’Agència Municipal del Lloguer. Treballarem per a que el poble tingui les infraestructures que necessita i els carrers deixen de convertir-se en enormes bassals cada cop que plou.

Pel que fa als serveis públics, treballarem per a que aquestos siguin de qualitat. Impulsarem les escoletes, Unitats Bàsiques de Salut a Corona i Sant Mateu, llocs d’esplai i formació pels més joves, i sobretot serem molt exigents amb les institucions corresponents per a que es solucioni d’una vegada el dèficit històric que pateix el nostre poble en equipaments educatius. No es poden tornar a repetir endarreriments injustificables com el del nou Institut.

El nostre ajuntament té problemes de finançament. A banda d’exigir un finançament just per part de l’Estat per poder fer front a les necessitats de la població, implementarem polítiques per millorar la recaptació i estalviar en tot allò que no sigui necessari.

Promourem la nostra cultura, començant per potenciar a tots els nivells el coneixement i l’ús de la llengua catalana. Volem integrar a tots els que han vingut de fora a enriquir socialment el nostre poble per a que es sentin tan pormanyencs com els que hi ha nascut. Volem que tothom, sense perdre la seva identitat d’origen, estigui orgullós de ser de Sant Antoni.

Tenim molts reptes. Som ambiciosos. I estem segurs que amb el suport de la gent normal, de la gent com nosaltres que treballa per a viure, que té una hipoteca per pagar, que està preocupada per l’educació dels seus fills i pel benestar dels seus majors, que vol viure en un poble habitable, ho podrem aconseguir. Estem convençuts que serem la clau per a que hi hagi un ajuntament d’esquerres. I des d’ací prometem solemnement que administrarem amb el màxim rigor i honestedat la confiança que els ciutadans posin en nosaltres. Moltes gràcies!

Visca la República!

2011-04-14T13:50:00.003+02:00

Als Països Catalans, amb major o menor fortuna, les nostres institucions han proclamat ja la república cinc vegades:

La primera república de facto va ser el 1520, quan els agermanats van prendre el poder, primer a la ciutat de València i després a tot el regne. L'autoritat suprema l'exercia la Junta del Tretze, que va prendre aquest nom inspirant-se en la Sereníssima República de Venècia. El primer president, amb el títol d'Instador, va ser en Joan Llorenç.
La segona va ser la proclamada el 1641 per la Generalitat de Catalunya, amb el seu President Pau Claris al capdavant.
La tercera va ser la proclamació de l'Estat Català el 1873, essent el President Baldomer Lostau.
La quarta va ser la proclamació que va fer Francesc Macià el 1931.
I la darrera va ser la proclamada pel President màrtir, Lluís Companys, el 6 d'octubre del 1934.

Com podeu observar, als catalans no ens manca tradició republicana. Pel tant, ànim i a per la sisena!!!!

Felip V de Borbó, tal com el tenen exposat a la ciutat de Xàtiva

Dinar amb en Gaspar Llamazares

2011-04-10T21:30:00.007+02:00

Gaspar Llamazares amb els caps de llista d'ExC

El diputat d'Esquerra Unida al congrés espanyol, Gaspar Llamazares, ha estat avui a Eivissa donant suport a la candidatura d'Eivissa pel Canvi. Després de la pertinent roda de premsa amb els mitjans de comunicació de la nostra illa, ha compartit taula amb els candidats de la nostra formació. Hem pogut parlar en un ambient distés de les perspectives electorals de l'esquerra tant a la nostra illa com al conjunt de l'Estat.

En Llamazares amb membres de la candidatura de Sant Antoni

Candidat a batle de Sant Antoni

2011-04-03T16:21:00.009+02:00

Na Marga Torres, número 2 al Consell, va actuar com a mestra de cerimònies

Com alguns de vosaltres ja sabeu, sóc el candidat a la batlia de Sant Antoni per Eivissa pel Canvi a les properes eleccions municipals. Aquest és el parlament que vaig fer a l'acte de presentació de candidatures:

Estimats amics i companys: aquestos dies, anant en cotxe de Sant Antoni a Vila, he vist moltes vegades una tanca publicitària on baix de la paraula “Amnesia” apareixien fotografiats els candidats del PP a les properes eleccions. Doncs bé, nosaltres no tenim amnèsia. Recordem perfectament qui va destrossar el nostre territori amb les seves carreteres faraòniques. I també recordem qui va impedir l’aprovació del PTE. No, no tenim amnèsia. Recordem el passat perquè volem un futur diferent.

Per això ens presentem a aquestes eleccions amb il•lusió i ganes de treballar pel nostre poble. Sant Antoni viu del turisme. I hem de procurar que aquest turisme serveixi per donar-li més vida al poble, i no per degradar-lo. Deia José Saramago que només hi ha turisme de qualitat on viu gent que estima la seva terra. I com estimem el nostre poble, volem que Sant Antoni aculli un turisme de totes les edats, potenciant totes les activitats que la nostra geografia privilegiada ens ofereix, des d’activitats nàutiques respectuoses amb el medi fins a senderisme amb una bona xarxa de rutes amb llur cartografia corresponent. En definitiva, volem oferir alternatives dignes per tenir un turisme que dignifiqui Sant Antoni.

Un turisme sostenible requereix un territori ordenat. Per això cal un nou PGOU que sigui respectuós amb la llei i les sentències. Cal renunciar definitivament a donar carta de naturalesa a construccions il•legals i urbanitzacions irregulars. Cal enfocar el creixement del nostre poble entorn a zones consolidades, d’una manera harmoniosa amb la protecció del territori. Volem un territori habitable i acollidor tant pels residents com per als que ens visiten. I volem construir-lo amb la participació de tots els agents socials.

Necessitem també millorar tots els serveis als ciutadans: educatius (institut, escoles), culturals, socials. En definitiva, millorar tots els serveis municipals partint de la participació dels ciutadans.

Amics i amigues: Eivissa pel Canvi serà clau no només per evitar governs de dreta, sinó també per garantir que els governs de progrés faran polítiques inequívocament d’esquerres. Per això presentem una candidatura de 21 homes i dones disposats a treballar pel nostre poble. La nostra presència a l’ajuntament serà eixa garantia.

Doneu-nos aquesta clau, i des d’Eivissa pel Canvi obrirem la porta a un futur millor per Sant Antoni!

Gràcies per la vostra confiança. Gràcies pel vostre ànim!

Només vull afegir que, tot i que per a mi seria un honor ser regidor a l'ajuntament del meu poble, l'honor més gran és que els meus companys d'Eivissa pel Canvi hagen confiat en mi per encapçalar la candidatura. Faré tot el que podré per estar a l'alçada d'aquesta responsabilitat.

Amb na Gema Martínez, número 2 (i número 1 en capacitat, treball i entusiasme)

Al mateix acte ens presentàrem tots els caps de llista d'ExC a les properes eleccions. Els altres candidats són:
- Miquel Ramon al Parlament de les Illes
- Vicent Ferrer a l'ajuntament de la ciutat d'Eivissa
- Marcos Lluy a l'ajuntament de Sant Josep
- Mariano Torres a l'ajuntament de Santa Eulàlia
- Gianandra Terlizzi a l'ajuntament de Sant Joan
- Albert Prats al Consell Insular d'Eivissa

Tots els candidats

Persones del món de l'art i la cultura també donaren suport a la nostra candidatura.

Marga Torres amb Toni Roca

El meu oncle Jerry

2011-03-27T20:25:00.004+02:00

Jerome Ferrand, "Jerry", va morir el 14 de desembre de 2010, a l'edat de 84 anys, a San Juan Cosalá, Mèxic. Nascut a Nova York el 5 de gener de 1926, el Sr. Ferrand va estudiar durant un any a la Universitat de Tulane a Nova Orleans, Louisiana, fins als 18 anys d'edat. Es va allistar a l'Exèrcit dels EUA el 1944 i va servir en el front europeu, primer a Itàlia i després a França, on va ser ferit molt greument en el desembarcament de Normandia el dia D + 5. De fet el dia de la rendició dels nazis encara era a l'hospital. Va ser condecorat amb el Cor Porpra. Després de la seva recuperació i llicència amb honors de l'Exèrcit, el Sr. Ferrand va estudiar i va obtenir un títol en Dret dels Negocis Internacionals de la Universitat de Grenoble, França. Va treballar en el comerç internacional durant diversos anys a Europa, utilitzant els seus coneixements d'idiomes (dominava perfectament set idiomes, entre ells el rus, i podia conversar en molts altres, com ara el català o l'àrab). Mentre va estar allí, va conèixer i es va enamorar de Maria Luisa Iranzo de València. La parella es va casar a València el 1958, i es va mudar a Nova York, on el senyor Ferrand va seguir treballant en les relacions comercials internacionals. La parella es va traslladar a Richmond, Virgínia, el 1968, on Jerry va treballar per a l'empresa Reynolds. Durant el seu temps a la Reynolds, el Sr Ferrand va passar dos anys a Brussel.les, Bèlgica, treballant al departament de vendes d'Europa i Àfrica. Més tard es va traslladar a la Corporació James River, es va convertir en el seu director de transport internacional i va treballar allí fins la seva jubilació el 1991. Després de la mort de la seva estimada esposa Luisa, el Sr. Ferrand va viatjar a Sant Joan Cosalá, prop de Guadalajara, Mèxic. Es va enamorar del paisatge i va decidir traslladar-se allí en una casa de muntanya amb vistes al llac de Chapala. Allà, va conèixer a Dixie Vaughns i es van casar el 2008. Li sobreviuen la seva segona esposa, son fill, Frederick Ferrand, nascut a Sant Lluís (Missouri), sa nora, Ellen Ferrand, i els seus dos néts, Jennifer i William, tots ells d'Atlanta, Geòrgia. El Sr Ferrand serà recordat per la seva gran intel·ligència i sentit de l'humor, pels seus coneixements enciclopèdics i, per damunt de tot, la seva bonhomia.

Jerome Ferrand era el meu oncle Jerry, el meu oncle d'Amèrica. La seva primera (i difunta) esposa, Maria Luisa Iranzo Torán era germana de la meva també difunta mare, Carmen Iranzo. Des que, abans de Nadal, em vaig assabentar de la seva mort, he intentat escriure una entrada al meu bloc, però la veritat és que no he pogut fins ara. Em costa assimilar que ja no hi és a l'altra banda del telèfon o connectat a Internet. M'entristeix moltíssim pensar que ja no podré bromejar més amb ell (us assegure que les converses d'un marxista europeu amb un ianqui republicà poden arribar a ser molt divertides, quan hi ha estima i respecte per ambdues parts). De vegades pense "això li ho he consultar a l'oncle Jerry", abans de recordar que és mort. Finalment he optat per retallar, copiar, traduir i completar aquesta nota necrològica apareguda a la premsa de Richmond.
Us podria contar moltes anècdotes i situacions divertides viscudes amb ell. A sa casa de Virgínia, al comtat d'Henrico, tenia un disc dedicat personalment per en Léopold Senghor, poeta i primer President del Senegal independent, entre molts altres records dels seus viatges per tot el món. No cal dir que aquestos viatges eren especialment productius per la meva col·lecció de monedes estrangeres, que era un dels tresors de la meva infantesa. Però hi ha un episodi que no oblidaré mai, de tant com vaig riure i ric quan ho recorde. Una vegada ell estava de vacances (venien al País Valencià cada dos anys), amb ma tia i el meu cosí Fred, a Algemesí, i havíem anat a passejar mon pare, ell i jo pel port de València. Vegèrem un vaixell mercant soviètic amb un mariner fent guàrdia tot cofoi al peu de l'escala d'accés. L'oncle Jerry ens va desafiar. "Espereu i veureu com puge a aquest vaixell i em conviden a vodka." Mon pare i jo ens mirarem divertits, pensant "el Jerry ara s'ha passat." Acte seguit ens quedarem bocabadats mirant com feia unes passes endavant, xarrava amb el mariner de guàrdia (no podíem sentir que li deia) i pujava al vaixell. Una estona després el vegèrem a coberta, amb el capità, cridant-nos per a que pujàrem. Ens vam quedar espaterrats. Quan ens trobàrem li vaig preguntar, baixet i en català, com collons s'ho havia fet. Els havia dit (en rus, és clar) que era un dels nens republicans que havien enviat refugiats a Rússia durant la guerra d'Espanya! Acabàrem la festa menjant caviar i bevent vodka a la salut dels camarades Lenin i Gorbatxov!
Estic segur que si l'haguereu conegut el trobarieu a faltar tant com jo. Afortunadament encara em queden cosins i nebots a Amèrica, als que des d'ací envie una forta abraçada. Algun dia us contaré alguna altra anècdota divertida.

Amb el meu oncle Jerry a Williamsburg (antiga capital de Virgínia). Estiu del 1991

Pensaments (II)

2011-03-25T08:31:00.000+01:00

Molt sovint la Raó actua com a blanquejadora dels diners negres de la Passió.

Pensaments, I

2011-03-20T18:33:00.000+01:00

Com bé deia en Josep Antoni Cosí de Ribera, ser valencià és una de les moltes coses divertides que es pot ser en aquest món. I jo afegiria que ser, a més, eivissenc d’adopció ja és la pera.

De l'audace, encore de l'audace, toujours de l'audace

2011-03-10T20:49:00.047+01:00

El dirigent revolucionari francès Georges Jacques Danton, quan les tropes prussianes estaven a punt d'ocupar París, va pujar a la tribuna de l'Assemblea Nacional i va encoratjar els diputats amb la famosa frase "Pour les vaincre, il nous faut de l’audace, encore de l’audace, toujours de l’audace, et la France sera sauvée! ". Els prussians van ser derrotats a la batalla de Valmy i la República Francesa va reeixir. Un exèrcit de ciutadans va derrotar un exèrcit de mercenaris.

L'Assemblea local de Sant Antoni d'Eivissa pel Canvi va decidir dijous passat no presentar candidatura a les properes eleccions municipals. Considere que aquesta decisió va ser un error per tres motius:

1- ExC mai no s'ha presentat en solitari a les eleccions municipals, pel tant és una incògnita el resultat que podem traure. Però està clar que gran part dels vots que va obtenir la coalició on participàrem les passades eleccions es pot atribuir a la nostra presència. Les dificultats que ha tingut el PP per nomenar cap de llista (de fet el criteri que han aplicat amb l'actual alcalde, que no va en llistes per estar imputat judicialment, no és el mateix que han aplicat per exemple amb el president Camps) i el fet que el PSOE presente com a cap de llista la delegada d'educació (tenint en compte l'endarreriment del nou institut) juguen a favor nostre. I més si tenim en compte que en pactar ERC (i la seva pantalla GxE) amb el PSOE ens deixen com a única força capaç d'aglutinar un tercer espai no subsidiari dels dos grans partits dinàstics espanyols.

2- Els partits solen obtenir millors resultats a les eleccions al Consell i al Parlament als municipis on es presenten candidatures locals que on no es presenten candidatures municipals. Per dir-ho col·loquialment, el vot municipal "tira" del vot autonòmic. Encara que només siga per solidaritat amb els nostres companys que van a les altres candidatures ja és un bon motiu per a que presentem una candidatura municipal.

3- Un col·lectiu local d'un partit que no presenta candidatura a les eleccions municipals, tot sol o en coalició, no té massa raó d'ésser. Vull dir que el que diferencia un partit polític d'una ONG, un club de debat, una associació esportiva o una lògia maçònica és el fet que aquest es presenta a les eleccions per aplicar el seu programa polític en la mesura que li dóna el suport dels electors.

No m'agradaria que ens quedàrem amb la incògnita de saber quin paper podríem haver fet a les eleccions municipals amb una mica més d'audàcia i confiança en nosaltres mateixos. Ara hi ha convocada una nova assemblea. Espere sincerament que revoque aquesta decisió i que es pose a treballar en la confecció de la candidatura local. El poble de Sant Antoni es mereix tenir l'opció de votar una força autènticament d'esquerres, sobiranista i ecologista. Una força política realment autònoma i independent no subsidiària del PSOE ni del PP. Seria fantàstic que els ciutadans compromesos derrotaren democràticament als mercenaris de la política.

Resolució Assemblea ExC

2011-03-07T15:10:00.001+01:00

Aquest és el text íntegre de la resolució que aprovàrem dissabte passat a l'Assemblea d'Eivissa pel Canvi:

L’Assemblea d’ExC:

1.Manifesta el seu reconeixement al treball desenvolupat per la Coordinadora en les negociacions amb altres forces polítiques progressistes per tal d’arribar a un possible acord preelectoral.

2.Constata la manca de voluntat de les altres forces polítiques per consensuar un document programàtic que tingui com a eixos la defensa del territori, la cohesió social i econòmica i l’autogovern.

3.Decideix concórrer a les properes eleccions amb el seu propi programa presentant llistes a totes les institucions amb l’objectiu de contribuir a la formació de majories progressistes.

Eivissa pel Canvi: anem endavant amb el nostre propi projecte

2011-03-06T10:05:00.006+01:00

Ahir tinguérem assemblea d'Eivissa pel Canvi. Vam constatar la manca d'interés real de la resta de forces progressistes, especialment del PSOE, per aprovar un programa comú que tingués com a eixos la defensa del nostre territori i la nostra gent. Per això hem decidit acudir als propers comicis amb el nostre propi programa i presentar candidatures a tots els ajuntaments de la nostra illa, al Consell Insular i també al Parlament Balear.

Amb aquesta decisió ExC dóna una mostra de maduresa política i també de confiança en el seu projecte. Ja és hora que els ciutadans tinguen l'opció de votar per una força política que té com a eixos la defensa de l'autogovern, dels drets de les persones i del territori.

El candidat que hem elegit per a que encapçale la nostra llista al Parlament, el company d'Esquerra Unida Miquel Ramon, no només representa el nostre insubornable capteniment davant dels que volen continuar depredant el nostre territori sinó que també és una garantia de compromís en la defensa dels nostres drets socials i les nostres llibertats nacionals.

Ànim i endavant Eivissa pel Canvi!!!!

Solidaritat amb els ferits de Sant Antoni

2011-02-23T19:36:00.001+01:00

El col·lectiu d'Eivissa pel Canvi de Sant Antoni es solidaritza amb les víctimes de l'agressió que s'ha produït aquest matí al nostre poble. Reprodueixc íntegrament el comunicat que hem enviat als mitjans de comunicació:

El Col•lectiu d’Eivissa pel Canvi de Sant Antoni condemna l’atac patit avui pels ciutadans i expressa la seva solidaritat amb les víctimes

Davant els fets esdevinguts avui al nostre poble, el col•lectiu d’Eivissa pel Canvi de Sant Antoni vol manifestar públicament:

1- El nostre rebuig a qualsevol acte de violència.

2- La nostra solidaritat amb totes les víctimes i el nostre desig que els ferits es recuperen ben aviat.

3- La nostra plena confiança en que les autoritats responsables investigaran els fets i la justícia s’aplicarà de manera eficient.

4- El nostre rebuig a qualsevol interpretació en clau racista o xenòfoba del que ha estat un fet delictiu del qual només té la responsabilitat qui l’ha comés.

Sant Antoni de Portmany, a 23 de febrer de 2011.

23-F

2011-02-23T12:40:00.002+01:00

És ja un lloc comú dir que el colp del 23-F va fracassar. També és molt manida l'explicació que aquell dia no va haver només un colp, sinó que confluïren diferents operacions involucionistes. Si atenem a algunes coses que van passar després, no estic massa convençut que el colp fracassara. És a dir: no tinc clar que no s'acompliren alguns dels objectius que es plantejaven alguns dels colpistes.

I quines coses van passar després?

- OTAN. D'entrada tot, de sortida gens i les condicions del referèndum paper mullat.

- Consolidació de la monarquia.

- LOAPA (que al final es va quedar en LPA).

- Estatut d'autonomia espanyolitzant i de segona classe per al País Valencià.

- GAL.

- Retallades contínues als drets socials.

Segur que va fracassar? O ens volen fer passar bou per bèstia grossa?

Pactar amb el PSOE?

2011-02-19T11:13:00.000+01:00

Quan el govern valencià, a mans del PP, amb el beneplàcit del govern espanyol, del PSOE, impedeix veure la TV3 al País Valencià, sorprèn que a ExC puga haver algú que defense fer llistes conjuntes amb el PSOE a les properes eleccions.

Estem oblidant que ExC va recollir signatures per impulsar la ILP que defensava la recepció de tots els canals públics en català als Països Catalans?

Estem oblidant que el PSOE va vetar la discussió al parlament espanyol d'aquesta ILP que venia avalada per les signatures de més de 600.000 ciutadans? Alerta, que no és que votaren en contra, sinó que simplement, amb tota la supèrbia del món, impediren que ni tan sols es pugués fer el debat.

I amb aquest partit impresentable volen alguns que ens presentem?

En aquest cas, i en altres (ampliació del port, PTE, retallades als drets socials...) no cal fer servir la memòria històrica. Hi ha prou amb fer servir la memòria normal i corrent.

Per fer polítiques espanyolistes i de dretes (sempre van de la mà) ja n'hi ha prou amb el PP. En tot cas, si al PSOE li agraden tant, que les faça ell solet. No amb el nostre treball. No amb els nostres vots.

Nosaltres

2011-02-15T16:17:00.000+01:00

Nosaltres som els que treballem a les fàbriques.
Nosaltres som els que llaurem els camps.
Nosaltres som els que ensenyem als instituts.
Nosaltres som els que collim taronja.
Nosaltres som els que servim cerveses als bars.
Nosaltres som els que paguem impostos.
Nosaltres som els que estudiem.
Nosaltres som els que no podem treballar perquè ells no volen.
Ells són els que manen.

Avaluem els avaluadors

2011-02-12T15:11:00.000+01:00

Diferents entitats demanen que s'avalue els professors per millorar l'educació. Em sembla molt bé. I que s'avalue també els advocats, arquitectes, economistes, pares, directors i educadors. I, per suposat, no ens oblidem d'avaluar els avaluadors!

Què tal si ens deixem de tantes avaluacions i donem més autoritat als professors per a que la disciplina torne als instituts i els alumnes que volen estudiar, la majoria, puguen fer-ho sense ser molestats pels que no volen aprendre?

Solidaritat per la Independència

2011-02-05T23:21:00.006+01:00

Tal com ha estat anunciat avui a l'informatiu del migdia de Catalunya Ràdio, m'he adherit a Solidaritat per la Independència (SI). M'agradaria aclarir alguns punts:

1- Encara que a la ràdio han dit que SI ha "desembarcat" a les Illes, ací no ha desembarcat ningú. Els adherits i simpatitzants de SI a les Illes som persones que vivim i treballem ací (independentment de si hi hem nascut o no), i que a més ens estimem aquesta nostra terra i estem orgullosos de la nostra catalanitat.

2- Quan ens organtizem decidirem col·lectivament, i d'acord amb la resta de companys del partit, quina estratègia política volem seguir ací, treballant sempre per eixamplar l'independentisme amb un esperit unitari.

3- Jo no lidere res. Sóc simplemente la primera persona de les Illes que ha fet pública la meva adhesió a SI, i pel tant les meves manifestacions són les d'un adherent de base.
4- Actualment sóc membre d'Eivissa pel Canvi, junt amb persones d'altres partits i independents. M'hi trobe ben a gust i, sempre respectant allò que decidim a SI, m'agradaria continuar sent-ne membre.

Els sindicats majoritaris tornen a vendre els treballadors

2011-01-27T21:45:00.002+01:00

Una altra vegada els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) tornen a vendre els treballadors. Han acceptat que només els treballadors que han cotitzat durant 38 anys i mig puguen jubilar-se als 65 anys amb pensió completa. Això vol dir que un treballador ha d'estar cotitzant ininterrompudament des dels 26 anys, treballant a temps complert, per poder jubilar-se als 65. Tenint en compte la taxa d'atur juvenil, la temporalitat dels contractes i la quantitat de gent que treballa a temps parcial, això exclou a la gran majoria dels treballadors.

Si CCOO i UGT accepten això, a canvi de continuar amb les seves prebendes en alliberats i fons de formació, després que no tinguen la santa barra de tornar a cridar-nos mai més a una vaga general. Només aconseguiran caure encara més en el descrèdit més absolut i prolongar l'agonia d'un govern zombi.

El que necessitem els treballadors catalans són sindicats independents i independentistes, i no deixar-nos entabanar més per aquests sindicats espanyols que cada cop tenen més d'espanyols i menys de sindicats.

Partida de TSCW

2011-01-25T18:24:00.001+01:00

El meu amic Esteve i jo hem jugat una partideta a The Spanish Civil War, concretament l'escenari de la guerra de columnes (juliol del 36-març del 37). Aquesta era la situació al principi del torn 5 (novembre del 36).

La partida va acabar amb una victòria in extremis dels sublevats, després que el CTV (amb poderosíssimes divisions italianes i els suport de la Legió Còndor alemanya) llançara una ofensiva des de Toledo que va aïllar Madrid. Realment amb aquest joc te n'adones que Franco va guanyar la guerra gràcies al suport dels seus col·legues feixistes. Sense la seva intervenció, probablement la República hagués acabat amb l'alçament en uns mesos.
Un joc molt interesant, tant a nivell històric com lúdic!

Joc de la Guerra d'Espanya

2011-01-17T20:42:00.000+01:00

Divendres em va arribar per correu el joc dissenyat per Javier Romero i editat per GMT "The Spanish Civil War". Tot i que només he tingut temps de llegir-me les instruccions i jugar un torn (juliol del 36), promet ser un joc fantàstic. Ho recomane a tots els afeccionats als jocs d'estratègia o wargames.

Pena

2011-01-11T20:11:00.001+01:00

Sóc professor a un institut. Una alumna meva ha faltat. Sent una immensa pena, tristor, desconhort, desconcert, ràbia, dolor, impotència. Ningú no hauria de morir massa jove ni massa vell. Maleïda mort.

Desig pel 2011

2011-01-02T21:02:00.000+01:00

A veure si enguany, d'una punyetera vegada, el Coiot agafa en Correcamins!
Perdoneu, però algú ho havia de dir!!!!

El Consell d'Europa considera injust i molt baix el salari mínim al Regne d'Espanya

2010-12-18T09:48:00.002+01:00

El Consell d'Europa considera injust i molt baix el salari mínim interprofessional al Regne d'Espanya. Rectificarà aquesta vergonyosa situació el govern de Rodríguez, o només escolta els organismes internacionals quan van en contra dels drets dels treballadors?

Rigueu, rigueu...

2010-12-12T18:34:00.000+01:00

En una entrevista publicada avui, la Consellera d'Urbanisme, Pepa Marí, ha afirmat que en retirar el PTE no han traït (els del PSOE) ningú. Entre rialles ha promès que no va a fer un altre PTE. Que vagen riguent, que els ciutadans ja ens riurem quan vinguen les eleccions.

En Carod ha parlat per fi!

2010-12-10T18:09:00.003+01:00

Per fi ha parlat en Carod. La veritat és que les seves declaracions ja és feien esperar. Paga la pena escoltar l'entrevista íntegra (podeu fer-ho a la seva web, que podeu enllaçar des d'aquest bloc). Totalment d'acord amb ell en que tota la cúpula d'ERC hauria de dimitir, començant per Puigcercós i Ridao. Més dubtosa veig la seva proposta d'una candidatura conjunta amb el PSC i ICV-EUiA. Trobe a faltar una reflexió sobre el conjunt dels Països Catalans. Li pose el mapa de la nació sencera per a que se'n recorde.

Al cap i a la fi SI sí que se n'ha recordat, en gran part gràcies a les aportacions programàtiques del PSAN, i no li ha anat tan malament.

S'està suïcidant el PSOE?

2010-12-07T12:57:00.002+01:00

Segons el sondatge de Metroscopia publicat el 5 de desembre, el PSOE s'enfonsa electoralment. El PP li trau més de 18 punts i els de Ferraz, amb un 24,3% de vots, tindrien el pitjor resultat de la seva història, àdhuc per sota del que tragueren a les generals del 77. Segons el destacat membre del PSOE, i expert en demoscòpia, Julián Santamaría, per a que un partit puga considerar-se alternativa de govern amb el sistema electoral espanyol ha d'acomplir dos requisits:

- Tenir més d'un 30% de vots.

- Estar separat per una distància de menys d'un 10% del partit que va davant.

És a dir, que l'ensulsiada del PSOE seria històrica. No només perdria el govern sinó que ni tan sols seria una alternativa creïble, electoralment parlant, de govern.

A ningú se li escapa que el PSOE està fent polítiques que són aplaudides per aquells que mai no el votaran i en canvi estan enagenant-li el suport dels seus votants. Pel tant la pregunta no seria: s'està suïcidant el PSOE? sinó més aviat: Per què es suïcida el PSOE?

Activistes prosahararians expulsats del Congrés Espanyol

2010-12-02T20:25:00.000+01:00

Un grup d'activistes prosaharians han estat expulsats de la llotja de públic del Congrés Espanyol.
No problem.

D'ací poc serem els ciutadans els que "expulsarem" molts diputats del PSOE del Congrés Espanyol, igual que ja ho hem fet del Parlament de Catalunya.

Visca el Sàhara lliure!

Països Catalans i llibertat!

Puigcercós amenaça amb dimitir

2010-12-01T08:29:00.000+01:00

Puigcercós ha posat el seu càrrec a disposició del Consell Nacional del seu partit. No és una dimissió de debò. És una escenificació per a que el Consell Nacional del partit (controlat absolutament per ell) l'aclame i sortir encara més reforçat. És un truc polític molt vell, aquest de dimitir de mentides amb la intenció de refermar el control del partit, que molts dirigents egocèntrics han utilitzat (Felipe González o Joan Carretero sense anar més lluny). És increïble el grau de control que aquest apparatxic, que no té altre ofici ni benefici que la política (ni tan sols va acabar la carrera i des que tenia poc més de 20 anys viu dels seus càrrecs públics o de partit) té d'una organització que es suposa democràtica, després d'haver expulsat o marginat gent a dreta i esquerra. Puigcercós té molta més ambició personal que capacitat política. Si el compràrem pel que realment val i el venguèrem pel que ell creu que val faríem un negoci redó.

No donem per mort a en Carod. Va dir que parlaria en passar les eleccions. Ja s'ensumava la desfeta (en realitat qualsevol persona amb dos dits de front ho feia). Ha arribat el moment que aquell que va dur ERC als millors resultats des de la seva refundació parle clar i li diga quatre coses a l'aprenent de bruixot que l'està desfent. Tindran encara els militants d'ERC la capacitat de decidir sobre el seu partit, o el control ferreny que tenen els homes de Puigcercós (Joan Ridao, Xavier Vendrell, Josep Valls...) ha eliminat totalment qualsevol possibilitat de debat intern al que va ser el partit de Macià i Companys?

SI entra amb força al Parlament de Catalunya

2010-11-28T19:28:00.003+01:00

Solidaritat Catalana per la Independència ha entrat amb força, amb quatre diputats, al Parlament de Catalunya. De moment, i després d'una nit plena de neguits i emocions, em quede amb aquesta dada. Els propers dies intentaré fer l'anàlisi política dels resultats d'aquestes eleccions.

El primer agent del nou CNI econòmic espanyol

2010-11-18T23:19:00.001+01:00

El Govern Espanyol projecta crear un CNI econòmic. Segons informacions confidencials que han arribat a la nostra redacció, aquest és el primer agent que han reclutat:

El nou agent provant alta tecnologia espanyola

Solidaritat amb na Saïda

2010-11-18T18:15:00.000+01:00

Saïda Saddouki ha estat condemnada per parlar la nostra llengua al nostre país. Ha de pagar, entre multes i despeses, més de 1.500 €. És una treballadora i necessita la nostra solidaritat, ja que l'han condemnada per fer allò que tots hauríem de fer sempre: parlar català als Països Catalans.

L'Obra Cultural Balear ha obert uns comptes bancaris per a que li pugam fer arribar el nostre suport econòmic:

SA NOSTRA 2051 0099 87 1070011978
LA CAIXA 2100 0011 89 0201740399

Demostrem-li que no està sola!!!!

Portugal 4 - Regne d'Espanya 0

2010-11-18T13:59:00.002+01:00

El PP llança un videojoc on es dispara contra els immigrants

2010-11-17T08:39:00.002+01:00

El PP va llançar ahir un videojoc on convidava a disparar contra els immigrants. La indignació que ha causat el fet els ha obligat a retirar-lo, però el mal ja està fet. Això està tipificat al Codi Penal espanyol, article 510.1:

"Los que provocaren a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos o asociaciones, por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, religión o creencias, situación familiar, la pertenencia de sus miembros a una etnia o raza, su origen nacional, su sexo, orientación sexual, enfermedad o minusvalía, serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses."

Investigarà la fiscalia? O la incitació a la violència només és condemnable quan la fa l'esquerra abertzale?

La lamentable posició del PSOE envers el Sàhara

2010-11-16T09:27:00.003+01:00

El PSOE no vol precipitar-se condemnant la massacre de l'Aiún. Prefereix esperar a que s'haja consumat el genocidi? Doncs ja fa temps que es precipita pel penya-segat de la més absoluta ignomínia. I el cas és que ara vindria al pèl allò que li va dir Talleyrand a Napoleó a propòsit del segrest i execució del Duc d'Enghien: "Sire, això és pitjor que un crim. És un error."

STEI, UGT i CCOO a favor de la privatització de l'ensenyament

2010-11-13T08:37:00.004+01:00

L'STEI, UGT i CCOO no volen que es deixe de finançar amb sous públics el batxillerat al centres privats, quan el Govern Balear està disposat a fer-ho, atès que l'oferta pública és més que suficient i no cal continuar privatitzant aquest servei.

Aquestos sindicats cada vegada es treuen més la careta i enganyen a menys gent. Diuen ser d'esquerres, però defensen l'ensenyament privat pagat amb doblers públics.

El proper desembre tenim eleccions sindicals a l'ensenyament públic. Jo ja sé qui NO votaré.

Una reforma electoral vergonyosa

2010-11-11T09:30:00.005+01:00

La reforma de la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) que entrarà en vigor el 2011 és una autèntica estafa. El sistema d'Hont i l'assignació de diputats per província, que beneficia la despoblada Espanya profunda, converteix un sistema teòricament proporcional en un sistema majoritari pur i dur. I a més sense la vinculació que hi ha a altres sistemes majoritaris, com el britànic, entre diputat i electors. La solució seria assignar els diputats que li corresponen a cada circumscripció proporcionalment al cens d'electors, comptant sempre a un mínim d'un, i que la distribució dels escons que ha aconseguit cada candidatura en una determinada circumscripció es fera pel sistema proporcional pur amb resta major. També caldria eliminar les clàusules de barrera que fan que molts vots no es tradueixen en escons. Per tot plegat m'he adherit a aquest manifest.
Endevineu qui sortiria perdent i per això no vol canviar el sistema? El PPSOE, és clar!
I qui sortiria guanyant? La democràcia!

Ens ha deixat Llorenç Ferrer

2010-11-08T21:10:00.002+01:00

Ens ha deixat Llorenç Ferrer. Només afegir que vaig tenir el privilegi de treballar amb ell al Bloc de la Universitat de València i que sempre recordaré la seva bonhomia, decència i compromís.

Una bona notícia!

2010-11-05T12:21:00.001+01:00

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/11/05/baleares-convalidara-titulos-jqcv-restablece-facto-unidad-linguistica/754039.html

Tot el que siga trencar barreres internes entre els catalanoparlants és una bona notícia. Ara només falta que convaliden els certificats de capacitació per a l'ensenyament en català.

Denunciem el Concordat

2010-11-05T09:44:00.004+01:00

Us adjunte aquest editorial d'en Vicent Partal a Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/editorial/3802688/concordat.html

Es pot dir més alt, però no més clar!!!!

El Consell vol privatitzar les escoletes

2010-11-04T10:14:00.003+01:00

Podeu llegir la notícia avui al diari:

http://ultimahora.es/ibiza/noticia/noticias/local/el-consell-tiene-previsto-privatizar-la-gestion-de-las-nuevas-escoletas-que-esta-construyendo.html

Dues coses:

1- El plural d'"escoleta" és "escoletes", no "escoletas". Si volen escriure bé en espanyol aleshores que usen "guardería" i "guarderías".

2- Privatitzar és que uns particulars es beneficien del que s'ha construït amb diners de tots. Molt propi del PPSOE.

Rajoy, el PPSOE i el català

2010-11-03T12:37:00.008+01:00

Segons l'ínclit Rajoy (en gallec seria Raxoi, no?) que el bisbe de Roma, altrament dit Papa, (cap d'un Estat teocràtic, per cert) faça la dedicació del temple de la Sagrada Família en la llengua pròpia del país on està ubicat és "lo mejor que le ha pasado al catalán nunca". Ausades, xiquets! Si en vols més, para el cabàs!

Doncs no, Raxoiet meu, no. El millor que li podria passar al català és que el PP i el PSOE, o el PSOE i el PP, monta tanto, el deixaren en pau. En menys d'un mes el PSOE ha paralitzat la tramitació de la ILP per a que pugam veure la TV3 (i canal 9, hehehehehe) a tots els Països Catalans i el PP de les Illes Balears i Pitiüses ha anunciat que quan governe es carregarà la Llei de Normalització Lingüística (que ells mateixos varen votar quan es va fer). Aquest és el perill per al català: el PPSOE. El millor que li podria passar al català: ser l´única llengua oficial d'uns Països Catalans independents dins de la Unió Europea (com ara ho és d'Andorra, i per això és oficial a les Nacions Unides). I deixem-nos de tonteries!

Bon vent i barca nova!

2010-10-30T20:46:00.007+02:00

Aquest és el darrer article que m'han publicat al "Diario de Ibiza", el passat 19 d'octubre:

A la secció “frases” d’aquest diari corresponent al passat 15 d’octubre apareix citat l’encara (en el moment que escric aquest article) ministre de treball, senyor Celestino Corbacho, tot dient: “Me voy satisfecho de que España haya tenido la mayor protección social de la historia”. El paper ho aguanta gairebé tot, però cal tenir molta barra per que diga això un ministre que deixa el càrrec amb més de 4 milions d’aturats al conjunt de l’Estat, dels quals més de setanta-sis mil a les Illes Balears i Pitiüses. Segons dades publicades a aquest diari 717 persones més s’han quedat a l’atur a Eivissa aquest més de setembre. La millor protecció social que pot tenir un ciutadà és poder tenir una bona feina que li permeta viure dignament. “Professional del comerç” és l’única referència professional aliena a la política que apareix al currículum del Sr. Corbacho a la pàgina web del ministeri, on per cert no apareix cap referència sobre el seu nivell acadèmic. I de fet ha estat un “professional” comerciant, malvenent, els drets dels treballadors i dels pensionistes. Ell i la resta del govern espanyol.

Les polítiques que ha desplegat el govern del PSOE han generat més desocupació, i la reforma laboral encara va a generar-ne més. És fals que vinguen imposades pels mercats internacionals i que no se’n puguen fer d’altres. Primer perquè això implicaria la idea perversa que la democràcia no val per a res, ja que al remat governen els mercats (qui són els seus representants? Gentola com Díaz Ferrán?) i no aquells elegits pels ciutadans. Segon perquè precisament són polítiques neoliberals com aquestes que fa l’actual govern, les mateixes que en el fons propugna el PP, les que han causat la crisi i ja des del 29 sabem que de les crisis econòmiques és surt fent polítiques anticícliques (millorant les infraestructures, l’educació, la sanitat, la protecció social i el poder adquisitiu dels treballadors) i no fent polítiques que, amb la restricció de la despesa pública i de la demanda per la desocupació i la contracció dels salaris, encara crearan més atur i menys creixement econòmic.

Voler fer culpable de l’atur un sistema de relacions laborals que protegeixca el treballador i dir que la desocupació baixarà més quan més fàcilment l’empresari puga acomiadar els empleats és senzillament fals. Països amb indemnitzacions més altes pels treballadors en cas d’acomiadament i menys contractació temporal, com Alemanya per exemple, tenen un nivell d’ocupació més alt. La clau és el creixement econòmic, com pot explicar qualsevol economista, fins i tot amb dues tardes de lliçons com les que necessitava el president del govern espanyol. Potser el ministre, atesa la seva trajectòria acadèmica, també necessitava aquesta formació. No es combat l’atur facilitant l’acomiadament, sinó impulsant polítiques que generen ocupació. El que necessiten els petits i mitjans empresaris, que són els que doten la majoria de llocs de treball al nostre país, és que torne a fluir el crèdit i que el personal tinga diners per a poder adquirir els seus productes. El que necessiten els treballadors és estabilitat laboral que els permeta planificar llurs despeses. Sense perspectiva de mantenir l’ocupació, i menys encara sense tenir ocupació, les persones tenen por o directament no poden adquirir determinades coses o fer determinades inversions. Aquest és el problema que acaba paralitzant l’economia, tot perjudicant tant els treballadors com els empresaris responsables.

Però si la política econòmica del PSOE és regressiva per als habitants de l’Estat espanyol en general, encara ho és més per als de les Illes Balears i Pitiüses en particular, amb un espoli fiscal escandalós, pagant molts més impostos i rebent molt menys inversió pública que els espanyols estrictes. Així doncs, a la majoria dels ciutadans d’ací el govern del Sr. Corbacho ens estafa per partida doble: com a treballadors i com a eivissencs. Si a això sumem la poca sensibilitat que el govern balear té cap a la nostra illa i com ens discrimina en matèries tan importants com promoció turística, transports i ensenyament, anem totalment apanyats.

Si tenir un 20% d’aturats, treballadors més precaris, jubilats amb les pensions congelades, unes llarguíssimes llistes d’espera als hospitals i escoles i instituts amb barracons és tenir “la major protecció social de la història” vol dir que aquest ministre és tan irresponsable com el seu president. Au, Sr Corbacho, bon vent i barca nova!

Raimon Bono i Iranzo
Llicenciat en filosofia i DEA en ciència política

Primer de maig

2009-05-01T12:42:00.003+02:00

Una de les claus per un nou sindicalisme és acabar amb la casta dels sindicalistes professionals. Cal limitar temporalment els alliberaments per acabar amb situacions com la que tenim a les Illes. Sóc membre de la Junta de Personal Docent No Universitari, sense per això deixar de treballar al meu institut, però altres membres de la junta fa més de 15 anys que no fan classe. Què saben ells dels problemes que tenim els professors en la nostra feina dia a dia? Els sindicats, com a eina de defensa dels drets dels treballadors, són necessaris. Però no els sindicats que tenim ara, que s'han convertit en aparells burocràtics al servei del poder polític i econòmic. Ens cal un altre sindicalisme, i ens cal ja!

Nacional-catolicisme

2009-03-12T19:56:00.001+01:00

Però no havíem quedat que viviem en un Estat aconfesional?
http://www.abc.es/20090312/nacional-sociedad/chacon-busca-curas-para-200903121124.html

Educació per la Ciutadania

2009-03-09T21:29:00.001+01:00

Sóc professor de filosofia i imparteixc aquesta assignatura a un grup de segon d'ESO. Ho faig a l'illa d'Eivissa i en català, per descomptat. Al meu parer aquesta assignatura no era necessària, ja que els objectius i continguts ja venien recollits a l'assignatura d'ètica, i a més millor estructurats i a una edat més escaient pel nivell de maduració dels xiquets.

Però el que és una cosa forasenyada és l'oposició de la dreta cavernícola. Potser el que no volen és que la gent sàpiga que té drets, no siga que els reclamen de majors!I el que fa riure és el tema de l'objecció. Per eixa regla de tres molts més motius tindríem tots els catalanoparlants per objectar a l'assignatura de castellà i demanar tot en català (la nostra llengua) i anglès (la llengua de comunicació internacional). Així que plantege un tema: per a quan promourem l'objecció a l'aprenentatge dela llengua espanyola, imposada per "derecho de conquista"? per que no se n'encarreguen de fer-ho les joventuts dels partits independentistes o no nacionalistes (espanyols)?

Què fem a les eleccions europees?

2009-03-05T21:47:00.001+01:00

Moltes vegades les eleccions europees fan estranys companys de llit. La culpa la té el fet que l'Estat Espanyol siga circumscripció única, la qual cosa obliga els partits no nacionalistes (espanyols) a fer coalicions per tal d'obtenir representació. El problema és que no pots coalitzar-te amb qui estàs pegant-te cada dia, la qual cosa fa que no puguen anar en una mateixa llista ERC i Convergència, per posar un exemple. Ara bé, si analitzem l'espai d'allò que podríem anomenar d'una manera laxa "esquerra" i "nacional" (per nacional entenc no obertament nacionalista espanyola, un criteri de demarcació podria ser el reconeixement del dret d'autodeterminació dels diferents països catalans, en minúscula intencionadament), què tindríem? Quines forces polítiques podrien formar part d'una hipotètica candidatura de l'esquerra dels Països Catalans (ara amb majúscula)?A Catalunya: ERC i Iniciativa-Verds. Comparteixen govern i no veig per què no podrien compartir candidatura. A les Illes: PSM (de Mallorca i Menorca), Eivissa pel Canvi i ERC També comparteixen govern.Al País València la política de dinamitació de l'espai electoral a l'esquerra del PSOE que ha fet el Bloc, carregant-se Compromís amb els seus amiguets d'IPV, ho posaria tot una mica més difícil, però en principi podríem comptar amb ERPV (ERC). El Bloc preferiria anar amb Convergència i EUPV està confederada amb IU. Jo no sé si dur també a IPV en la llista seria més un llast que un actiu, però en tot cas s'hi podrien sumar.Si teniu ganes podeu traure números, però un eurodiputat (segur) i fins i tot dos se'n podrien aconseguir. Ponderant els vots que aporta cadascú hi ha fórmules per repartir-se els diputats, fins i tot fent relleus al llarg de la legislatura. En tot cas estaríem davant una coalició de partits que en molts casos ja comparteixen governs als seus territoris i als que no resultaria massa difícil trobar un mínim denominador comú programàtic per fer un programa mig creible.En tot cas molt millor que anar amb bascos, gallecs i tutti quanti.

Blaverització del Bloc?

2009-02-23T20:42:00.002+01:00

Actualment està tenint lloc al web antiblavers.info un interesat debat sobre la blaverització, o no, del Bloc. Com que vaig escriure un article sobre el tema amb motiu del congrés constituent d'aqueix partit, el pose ací per si a algú l'interesa. Va sortir publicat a la revista "LLuita" a l'any 2001.

CONGRÉS DEL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ: VIRATGE CAP AL CENTRE REGIONALISTA?

Els passats dies 22 i 23 de gener va tenir lloc a València el congrés constituent del Bloc Nacionalista València (BNV), oficialment convocat com a “Congrés Nacional”. Per a alguns aquest és el punt de partida d’un nou nacionalisme possibilista que vol superar antigues batalles lingüístiques i identitàries i ocupar un espai polític que permeta recollir els vots dels decebuts tant de l’esquerra espanyola com del regionalisme anticatalanista d’Unió Valenciana. Per a d’altres aquest congrés és un pas més en la llarga història de renúncies dels nacionalistes valencians i és un gir cap al centre regionalista que només servirà per a que el nacionalisme polític s’allunye una mica més de les seves bases socials. El cert és que el cap de llista de Convergència i Unió (CiU) i Conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Xavier Trias, convidat al congrés, va beneir l’operació i va qualificar el “gir polític” del Bloc de “magnífica decisió”.

Però aquest article no pretén ser una crònica del congrés, sinò una anàlisi de l’evolució ideològica de la principal força política nacionalista al País Valencià, el BNV, i del seu antecedent immediat, la Unitat del Poble Valencià (UPV). Una anàlisi que fonamentalment anem a fer a partir de les ponències i resolucions aprovades al llarg d’aquestos darrers setze anys al seus congresos, enmarcant-les en el context polític. Es tracta d’esbrinar si realment s’ha produit un canvi important del discurs nacionalista al País Valencià i també de veure quines conseqüències electorals pot tenir.

D’ON VE EL BNV?

L’origen del Bloc Nacionalista Valencià, que actualment es defineix als seus estatuts com “l’organització política unitària del valencianisme progressista” cal anar a cercar-lo a la coalició “UPV – Bloc Nacionalista” que es va constituir al febrer de 1995 amb l’objectiu de concòrrer a les eleccions a Corts Valencianes i municipals que tingueren lloc al mes de maig. Aquesta coalició estava formada, a més de per la Unitat del Poble Valencià, pel Partit València Nacionalista (PVN, constituit a partir d’una escissió de la mateixa UPV), el Bloc Progressista, Grau Unit de Castelló i Nacionalistes d’Alcoi. L’objectiu era superar el 3’7% de vots que les candidatures de la UPV havien obtés a les eleccions autonòmiques del 1991 i intentar depassar la clàusula de barrera del 5% per a poder obtenir representació a les Corts Valencianes.

El context sòcio-polític era particularment dificil, amb una situació de greu deteriorament polític del govern espanyol del PSOE que feia augurar una victòria del Partit Popular. Certament al País Valencià no hi havia hagut cap escàndol important, però el fet que el comportament electoral dels valencians tinga una clau bàsicament espanyola i el fet que la campanya fou viscuda pels actors polítics com un assaig per a les eleccions generals va bipolaritzar totalment els comicis.

La idea que calia fer un bloc per barrar-li el pas a la dreta no era exclusiva de la UPV i els seus socis de coalició. Impulsat per Acció Cultural del País Valencià s’havia constituit el moviment cívic “Bloc de Progrés Jaume I” per fer front a qualsevol intent de desmembrament del país (recordem les campanyes en pro del Sudeste Español auspiciades per sectors pròxims al PP a les comarques del sud) o d’involució cultural i lingüística. Aquest moviment cívic va convocar massives manifestacions a les ciutats d’Alacant i València. També cal recordar que Esquerra Unida del País València es va presentar a les eleccions junt amb els Verds sota la denominació “Esquerra Unida – Els Verds – Bloc pel País Valencià”.

Però tot i aquestos esforços per aglutinar el vot progressista a l’esquerra del PSOE, el PP va guanyar les eleccions (tot i que no amb majoria absoluta, la qual cosa el feia dependre d’Unió Valenciana per formar govern) i la coalició UPV – Bloc Nacionalista va restar fora del parlament valencià amb un 2’7% de vots. S’havia tret un resultat en percentatge i en nombre de vots inferior al de la UPV en solitari a l’any 1991.

El gener de 1998 es va constituir el Bloc Nacionalista Valencià com a federació de partits integrada per la UPV, el PVN i Nacionalists d’Alcoi. Als seus estatuts inicials estava prevista la possibilitat d’afiliar-se directament a la federació, sense haver de ser necessàriament militant d’un dels partits que la composaven. Així mateix s’establia que l’Executiva Nacional, l’òrgan de direcció política, comptaria amb tres representants de la UPV, dos del PVN i un de Nacionalistes d’Alcoi. Els seus acords s’havien de prendre per unanimitat. Una disposició addicional nomenava a Enric Capilla com a representant legal de la federació, mentre que Enric Morera n’asumia la secretaria d’organització.

Uns mesos després, al maig de 1998, Victor Baeta (que havia estat el màxim dirigent de la UPV a la ciutat de València i candidat a l’alcaldia a les municipals del 95) i Aureli Ferrando (diputat a les Corts Valencianes en la legislatura 87-91 per la circunscripció de Castelló quan la UPV es va coalitzar amb Esquerra Unida), entre d’altres, recuperaren les sigles històriques d’Esquerra Valenciana (EV) i reconstituiren aquest partit amb un ideari independentista i republicà. En la disposició final dels estatuts d’EV s’indicava la voluntat d’aquesta formació d’integrar-se al BNV en peu d’igualtat amb els altres partits que el formaven. En octubre del 98, mitjançant una roda de premsa amb la presència de Pere Mayor i Victor Baeta, es va fer pública la incorporació d’EV al BNV, tot i que després l’executiva d’aquesta federació es va negar a reconèixer legalment aquesta situació.

Les eleccions autonòmiques del 13 de juny de 1999 tenien lloc en una conjuntura més favorable per al BNV. La consciència generalitzada que el PP anava a ser el partit vencedor i que hi havia poques possibilitats que el PSOE-Progressistes arrebatés la presidència de la Generalitat a Zaplana, fins i tot amb l’ajut d’EUPV, feia disminuir el fenomen del vot útil. La coalició electoral amb Els Verds, que a les anteriors eleccions s’havien presentat amb EUPV, reforçava el caràcter progressista de la candidatura i permetia penetrar electoralment a les grans ciutats, especialment València. Finalment, la baixa participació (l’abstenció va ser d’un 31’8%, la més alta des de la recuperació de les institucions d’autogovern) facilitava la superació de la barrera del 5% de vots al conjunt del País Valencià per a poder accedir a les Corts Valencianes.

Com a elements negatius tenim el fet, com sempre, que les eleccions autonòmiques coincidiren amb les de les comunitats autònomes que accediren a l’autonomia per la via de l’article 143 de la Constitució Espanyola (la “via lenta”), la qual cosa va intensificar la clau espanyola del debat electoral. També és possible que el fet d’anar coalitzats amb CiU a les eleccions europees, partit que sostenia al govern del PP al parlament espanyol, restés vots a la candidatura del BNV – Els Verds. Mentre que a les autonòmiques es va aconseguir arribar al 4’6% dels vots, a les europees es va treure aproximadament la meitat, un 2,4%. Des d’alguns sectors del Bloc també es va questionar la candidatura de Pere Mayor a la presidència de la Generalitat Valenciana, i es van demanar unes primàries on la militància del BNV pugués triar el seu candidat, demanda que va ser desestimada per la direcció.

Després de les eleccions, i des de diferents sectors que havien decidit tancar files fins que passaren els comicis, es va començar a demanar la convocatòria d’un congrés constituent del Bloc. La necessitat d’articular la participació de la gent que s’havia anat apuntant directament al BNV i de superar el que fins ara era una federació de partits representada per les seves cúpules menaren a la direcció del BNV a convocar el congrés. L’objectiu, en teoria, era construir una organització unitària del nacionalisme progressista valencià, prenent com a model l’estructura que havia permés al Bloque Nacionalista Galego (BNG) passar de ser un partit testimonial a ser l’alternativa al govern del PP a Galícia. Però: quins canvis ideològics s’han produit pel camí?

DELS PAÏSOS CATALANS A LA NACIÓ VALENCIANA

A les resolucions de la conferència constituent, al desembre del 1984, de la Unitat del Poble Valencià, el partit majoritari al Bloc, s’afirmava que: “Per a UPV el reconeixement del fet nacional valencià és lligat a l’afirmació de les relacions històriques i la unitat lingüística dels Països Catalans. Implica, així mateix, malgrat la inexistència de projectes polítics institucionals, el reconeixement dels PPCC com el marc on s’ha de produir el procés històric nacionalitari, que difícilment pot culminar per separat.” També es deia que: “El reconeixement dels Països Catalans, com l’àmbit territorial on haurà de produir-se el procés històric nacional, implica una política exigent en la recerca de lligams, col·laboracions, acords i activitats conjuntes entre les institucions, i també entre les forces polítiques, del Principat, les Illes Balears i el País Valencià.” De tot el document es desprén la idea que el marc nacional dels valencians són els Països Catalans i que només comptant amb una estratègia global podrem emancipar-nos nacionalment.

En canvi, a la ponència d’estratègia política del congrés constituent del Bloc, el terme “Països Catalans” sembla proscrit. No s’utilitza ni tan sols per a referir-se al conjunt de territoris que compartim la llengua i la cultura catalanes, d’una manera equivalent a expresions com “països anglo-saxons” o “països hispanoamericans”. S’aposta per un secessionisme nacional valencià al marge dels Països Catalans: “Per al Bloc, els altres territoris de l’estat no tenen dret a interferir en la nostra democràcia, en la nostra capacitat de decidir l’avenir polític de la nació valenciana.”

Aquest canvi pel que fa a l’àmbit i la terminologia nacional va acompanyat també per un canvi pel que fa als símbols. Si a la conferència constituent de la UPV s’aprovava que “UPV reivindica el nom de País Valencià per a la part dels Països Catalans pròpia dels valencians, i la senyera tradicional de les quatre barres roges sobre fons groc com a bandera dels valencians.” la ponència d’estratègia política del congrés constituent del Bloc el que diu referint-se a l’Estatut és que cal: “Afegir un paràgraf entre els punts un i dos de l’article 5é on, a més de la senyera coronada com a bandera oficial del País Valencià, es reconega el Penó de la Conquesta com a símbol propi”. És dir: a) S’accepta la senyera de la ciutat de València com a símbol de tot el País Valencià, b) La senyera es denomina ara amb l’eufemisme “Penó de la Conquesta” i c) La senyera serà també un “símbol propi”. Què vol dir això? Demanen la seva oficialitat o no? Val a dir que el congrés del Bloc va començar sense cap senyera a l’escenari i que aquesta només es va posar quan un delegat, membre d’Esquerra Valenciana, la va demanar entre els aplaudiments de la immensa majoria dels delegats.

DE L’ESQUERRA NACIONALISTA AL VALENCIANISME PROGRESSISTA

A la seva tercera conferència, que tingué lloc al juliol de 1988, la Unitat del Poble Valencià es definia com “l’organització política unitària de l’esquerra nacionalista i les forces progressistes del País Valencià”. Al 5é congrés, celebrat al maig de 1992, encara es va aprofundir més en aquest caracter d’esquerra alternativa i els estatuts definien a l’organització com “una organització política de l’esquerra nacionalista i les forces progressistes i ecopacifistes del País Valencià”.

Aquesta accentuació del caràcter d’esquerres de la UPV va provocar que durant la 4ª conferència la tendència coneguda com a “Assemblea d’Almussafes”, encapçalada per Pepa Chesa i Paca Sevila, abandonés l’organització i posteriorment constituís el Partit Valencià Nacionalista. Aquest partit estava molt influit per tot el moviment teòric conegut com a “tercera via” que va cuallar arran de la publicació de les obres “Impura Natione” dels sociòlegs Damià Mollà i Eduard Mira i “Document 88” de Vicent Franch i Rafael Company. En sintesi la tercera via plantejava una adscripció nacional estrictament valenciana per als valencians (ni catalans, ni espanyols) i un valencianisme políticament centrista front a la identificació tradicional entre esquerra i país que havia fet el nacionalisme fusterià.

Ara bé: al congrés constituent del Bloc es defineix aquest com “l’organització política unitària del valencianisme progressista”. És curiós que tant els termes “nacionalista” com “esquerra” han desaparegut en aquesta formulació. Als primers estatuts del BNV com a federació de partits aquest si que es definia com a nacionalista. Des d’alguns sectors s’interpreta aquesta nova definició com una victòria dels postulats del PVN que pretenen un perfil més centrista per a la nova organització.

Altre aspecte important és com ha evolucionat la política d’aliances de la UPV i, posteriorment, del Bloc. Després d’haver-se presentat en solitari a tots els comicis des de la seva fundació, primer com a coalició i després com a partit, la Unitat del Poble Valencià assoleix els seus millors resultats electorals quan a les autonòmiques del 1987 es presenta en coalició amb Esquerra Unida. Gràcies a aquesta coalició la UPV va obtenir dos diputats a les corts valencianes, els únics que ha tingut fins ara. A les eleccions europees que es celebraven simultàniament es van presentar amb la coalició denominada “Esquerra dels Pobles”, encapaçalada per Juan Mª Bandrés i formada, entre d’altres, per Euzkadico Ezquerra, el PSG-Esquerda Galega i el Partit Socialista de Mallorca (PSM). Aquesta coalició es va repetir també al 89.

Però a les eleccions europees de 1994 la UPV es va presentar amb CiU i amb el PSM. En aquell temps la coalició liderada per Pujol sostenia a Madrid a un govern del PSOE assetjat per continus escàndols. Aquesta coalició va suposar l’abandonament de la UPV per part de la seva ala esquerra, liderada per Vicent Álvarez. Aquesta coalició es va tornar a repetir a les darreres eleccions al Parlament Europeu. En tots dos casos els resultats al País Valencià han estat prou minsos i, a diferència de la coalició Esquerra dels Pobles que establia un acord de rotació per a que els socis valencians pugueren gaudir d’un eurodiputat, no han servit per a que el nacionalisme polític valencià estigués directament representat a Europa.

Pel que fa al model organitzatiu, també han hagut canvis importants. La UPV ja havia anat evolucionant d’un model assembleari i de democràcia de base a un model de partit clàssic: Secretari General, Executiva, etc. El Bloc ha optat en el seu congrés constituent per un model presidencialista amb uns òrgans de direcció (Presidència, Vicepresidència, Secretariat, Comite de Coordinació Política i Consell Nacional) triats per un procediment d’elecció de tipus majoritari i no proporcional que dificulta el que les minories estiguen representades.

EL FUTUR DEL BLOC

Després d’aquest congrés constituent queden oberts molts interrogants sobre el futur del Bloc. La primera qüestió és fins a quin punt és sòlid el lideratge sortit d’aquest congrés. Només un 66% dels delegats inscrits al congrés (409 de 620) va votar per les candidatures auspiciades per Pere Mayor. La resta va votar per la candidatura al secretariat impulsada per Esquerra Valenciana (un 16% del vot vàlid emés), o es va abstenir o no va votar. Potser el fet que només hi hagués una candidatura a la presidència va fer desistir a molts delegats de fer cua per a votar, o potser va haver un vot de càstig contra un candidat que alguns sectors consideren políticament cremat. En tot cas, l’acord de darrera hora entre el sector majoritari i els dirigents crítics Xavier Hervàs, de la Ribera Alta, i Enric Carbonell, de l’Horta per tal d’ampliar el Secretariat i integrar-los va evitar que aquest vot de càstig fora major.

Altra qüestió és com s’organitzarà la pluralitat de tendències al si del Bloc. Des que es va convocar el congrés tots els partits que formaven part de la federació de partits havien acordat congelar la seva activitat pública. En aquestos moments, i després que els estatuts del Bloc reconeixen el dret dels militants a constituir-se en corrents o partits, només Esquerra Valenciana ha manifestat la voluntat de celebrar el seu congrés després de les eleccions. El que és cert és que caldrà arbitrar mecanismes per a que tothom es puga sentir còmode dintre de l’organització. Cal tenir en compte que a l’actual Secretariat del Bloc conviuen persones que provenen del blaverisme anticatalanista com Vicent Flor i Vicent Forment junt amb persones que provenen de l’entorn del Bloc de Progrés Jaume I com Mª Josep Amigó. Més diversitat hi ha encara al Consell Nacional, on són presents els dirigents de l’ala esquerra Carles Mulet i Antoni Infante. Molts membres de Bloc confien en el paper conciliador que pot jugar la vicepresidenta, Pepa Chesa.

Finalment cal fer esment a les eleccions del 4 de març. Per a totes les organitzacions polítiques les conteses electorals són l’autèntica prova de foc. Els nacionalistes sempre han tret uns resultats pitjors a les eleccions generals que a les municipals o autonòmiques. Pel nombre de diputats a triar i l’efecte de la llei d’Hont (aquestos dos factors acaben convertint en quasi majoritari el que en teoria és un sistema proporcional), sembla que l’únic lloc on el Bloc podria obtenir representació és a la circunscripció de València. Amb una participació d’un 80% farien falta uns 80.000 vots per obtenir un diputat. Cal tenir en compte que la vegada que més vots s’han tret a les eleccions generals a la província de València va ser l’any 1986 (28.973 vots, 2’4%). A les darreres generals s’aconseguiren 16.850 vots, un 1,2%. En principi hi ha factors que juguen en contra, com són la bipolarització i tendència al vot útil que pot haver si les enquestes confirmen una situació d’empat tècnic entre el PSOE i el PP (recordem que a les eleccions del 1996 al conjunt de l’estat el PP només va superar al PSOE en uns tres-cents mil vots). També caldrà veure quin efecte té en els votants del Bloc, que segons les enquestes es situen majoritàriament a l’esquerra en l’escala d’autoubicació ideològica, el gir cap al centre anunciat per la nova direcció. Com a factors positius tenim la repetició del pacte amb Els Verds, al que està previst que s’afegeixca també la plataforma “Valencians pel Canvi”, de la que formen part, entre altres, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent i Carme Miquel. El resultat de tot plegat: el 4 de març.

Raimon Bono i Iranzo
Departament de Dret Constitucional i Ciència Política
Universitat de València

antiblavers.info

2009-02-21T12:41:00.000+01:00

Fa dies que estic seguint la web antiblavers.info. Em sembla molt interesant el debat que s'ha obert sobre la blaverització del bloc, i he fet aquesta aportació:

He seguit amb atenció el debat i he decidit registrar-me per poder participar-hi. Anem a pams:
1- Crec que tots tenim clar que un Estat no equival a una nació. Un exemple n'és l'Estat Espanyol.
2- Una definició ja clàssica de nació fa referència a un grup de gent amb un territori, una cultura, una economia i una història compartides que a més té un sentiment de pertinença (elements, pel tant, objectius i subjectius).
3- També tenim una definició clàssica d'Estat que diu que és l'aparell burocràtic de poder que té el monopoli legal de la força coercitiva en un determinat territori.
4- Pel tant, enlloc no està escrit que una nació haja de tenir només un Estat. Podem prefectament pensar que els Països Catalans són una nació i al mateix temps defensar un Estat independent per al País Valencià. De fet, si entenem que les arrels històriques del nostre país estan a l'antic Regne de València, que tenia entitat jurídica i política pròpia,hauríem de ser coherents i defensar la sobirania del País Valencià.
5- Pel tant la blaverització del Bloc, que ja ve de la blaverització de l'antiga UPV, no ve de la reivindicació del País Valencià com a subjecte de sobirania política. Més aviat ve de l'intent d'assumir sense complexes un imaginari simbòlic que, no ens enganyem, es correspon amb una concepció regionalista del nostre país. Per dir-ho d'una manera gràfica: una senyera amb franja blava, o dir-li valencià a la nostra llengua, és perfectament assumible per l'espanyolisme al PV. No crea conflicte. En canvi, dir-li català a la llengua o defensar la senyera històrica de quatre barres NO és assumible per l'espanyolisme, i SÍ genera conflicte. Per conflicte no cal entendre necessàriament violència, car conflicte pot ser simplement confrontació ideològica.
6- Hi ha nacionalistes al PV que estan/estem decebuts, decensisats i frustrats. Potser haurem de millorar les nostres propostes polítiques, potser haurem de fer més pedagogia, potser haurem de ser més seriosos i no jugar, com el Bloc, a dinamitar l'espai a l'esquerra del PSOE del nostre país. Però en tot cas la solució, al meu judici, no és assumir l'imaginari ni la terminologia de l'espanyolisme. No siga que no guanyem a ningú i damunt perdem els nostres.Dit siga amb tots els respectes

Cercle d'Estudis Sobiranistes

2009-02-08T17:59:00.002+01:00

Aquest cap de setmana, fent el meu habitual repàs a la premsa, he llegit a l'Avui un interesant article d'Alfons López Tena. A través d'ell he enllaçat amb el Cercle d'Estudis Sobiranistes. Aquesta és una fundació que pretén actuar en una doble direcció: com a grup d'estudis (think-tank que diuen els anglosaxons) i com a lobby o grup de presió a favor de la independència de Catalunya. Van per una via pragmàtica, estudiant el cost que suposa per als catalans estar a Espanya i les oportunitats que es perden per no tenir un Estat propi. L'únic retret que els puc fer és que es centren només en Catalunya i no en el conjunt de la Nació Catalana o Països Catalans. Però com pense que el que fan és molt interesant aprofite per a fer-los una mica de publicitat des d'aquest modest bloc. Podeu trobar la seva adreça electrònica a l'apartat d'enllaços

Més sobre Levantina de Seguridad

2009-02-03T18:45:00.004+01:00

Al darrer post vaig comentar la increible decisió del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, gestionat per ERC, de contractar l'empresa del conegut feixista José Luis Roberto. Com que l'assumpte està portant cua, us deixe amb l'enllaç de Reagrupament Independentista per a que el pugau seguir

http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=690&Itemid=1

Campanya contra la contractació de Levantina de Seguridad

2009-02-02T18:10:00.005+01:00

Sembla increible. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya vol contractar l'empresa del conegut empresari d'extrema dreta José Luis Roberto. Recordem que el seu partit, España 2000, portava un dels condemnats per la mort de Guillem Agulló com a candidat a les darreres eleccions municipals. A què juguen els d'ERC?

Hi ha en marxa una campanya per intentar impedir-ho, amb l'enviament massiu de cartes al conseller d'educació i cultura. Podeu ampliar la informació a la pàgina web de Reagrupament.

www.reagrupament.cat/novaweb/

Ha de filar més prim, Sr. Delgado

2009-02-02T13:43:00.002+01:00

Aquest és un article que em van publicar l'abril de l'any passat al Diario de Mallorca, quan vivia a aquella fantàstica illa (bé, Eivissa m'agrada molt més, però que no s'enteren els meus amics mallorquins). Aquest Delgado és un individu que aspirava (i crec que encara ho fa) a manar al PP de les Illes. Odia el català (com els seus companys) i a més diu que el balear és diferent del català (això els seus companys de les Illes no s'atreveixen a dir-ho, a diferència dels peperos valencians). Com que pot ser interesant, i fins i tot divertit a estones, ací ho teniu per si voleu llegir-ho:

HA DE FILAR MÉS PRIM, SR. DELGADO
Sóc eivissenc, valencià d’origen i resident a Mallorca. No sóc filòleg, com tampoc no ho és el Sr. Delgado, però tinc el certificat de capacitació (expedit pel Govern Balear quan manaven els seus) per ensenyar als instituts de secundària en llengua catalana (la pròpia, segons el nostre Estatut, de les Illes Balears) i el certificat de grau superior de coneixements de valencià. Per a mi, per a totes les universitats del món i pel Tribunal Superior Valencià de Justícia, que s’ha pronunciat en diferents sentències tot remetent-se a allò que diuen les autoritats acadèmiques, es tracta de la mateixa llengua, amb diferents denominacions legals. Però si el Sr. Delgado em vol atorgar un miraculós do de llengües, doncs encantat de la vida. Després de llegir atentament les propostes d’aquest aprenent de lingüista, voldria fer-li les següents observacions:
a) Enlloc ens diu si la seva famosa enquesta està feta a una mostra de l’univers de catalanoparlants (o llengobaleàricparlants o com li vulga dir) de les Illes Balears. Amb quin criteri pot contestar una persona que no parla la llengua pròpia de les Illes si aquesta és catalana o no? És com si a mi em pregunten si el txec i l’eslovac són la mateixa llengua, pregunta davant la qual hauria de confessar que no tinc ni la més remota idea.
b) Una enquesta que indueix cap a determinades respostes és una enquesta viciada i inútil pel coneixement de la realitat social (tot i que pot ser molt útil per fer demagògia). L’enquesta del Sr. Delgado ha barrejat les preguntes sobre l’entitat de la llengua i la seva denominació. Per a que aprenga com d’ha de fer: una cosa és preguntar-nos als que parlem la llengua pròpia de les Illes si aquesta és la mateixa que es parla a Catalunya i al País Valencià, i una altra és preguntar-nos sobre quin ha de ser el seu nom. Per cert, que una cosa pot tenir més d’un nom, doncs tothom sap que “aigua” i “H2O” és el mateix.
c) Si prospera la seva proposta, quin ens normatiu vetllarà pel correcte ús de la llengua? Com que la UIB no crec que li segueixca el joc, farà una acadèmia on l’únic títol exigible per ingressar serà una etiqueta d’anís “El mono”?
d) La seva política lingüística, s’aplicarà també a l’espanyol? M’explique: serien oficials només el mallorquín, menorquín y ibicenco, és a dir, les modalitats de la llengua espanyola pròpies de les nostres illes (l’espanyol, com totes les llengües del món, també té dialectes) o també es consideraria oficial l’espanyol de Burgos o de l’Argentina? Crec que quan parlem de la llengua que realment l’importa a vostè, l’espanyol, ja no és així. En aquest cas si que té clara la unitat de la llengua, que per art de màgia ja no és una imposició i es converteix en quelcom lògic i elemental. Allò tan bonic de los trescientos millones encara que fent trampa i comptant gent que només parla maia o quítxua.
L’únic conflicte lingüístic, i aquest real, que hi ha a les Illes Balears i Pitiüses és la progressiva substitució del català per l’espanyol, que conduirà cap a la llatinització de la nostra llengua si tots plegats no fem alguna cosa. Alguna cosa que no siga embolicar la troca com fan vostè i els seus acòlits, que ni parlen la nostra llengua, ni l’estimen, ni l’estudien, ni els interessa més que com a instrument per fer bullir l’olla aprofitant-se de la bona fe d’alguns. I un consell per acabar: file més prim, Sr. Delgado, faça com els seus companys de partit, que en el fons volen el mateix que vostè, però són prou cínics com per no aparèixer públicament com uns analfabets funcionals. De res.

Raimon Bono i Iranzo
Filòsof i Politòleg

He tornat

2009-02-01T13:44:00.002+01:00

Com sabeu els que m'haveu llegit algun cop, he estat un temps, vora un any, sense escriure en aquest blog.

Els motius han estat diversos: desencís, cansament i fins i tot desgana.

Però torne a estar ací, per continuar parlant de filosofia, política i tot allò que ens abelleixca.

De tota manera, i com que sí he escrit alguna coseta per a altres mitjans, el pròxim dia us penjaré el que he anat publicant per ahí.

Salutacions cordials!!!!!

2008-03-13T22:05:00.001+01:00

GUILLEM: NO T’OBLIDEM

La impunitat socialitza la perversa idea que tot és permès i que els delictes més greus no mereixen càstig, la qual cosa fomenta la corrupció en els més diversos àmbits de la vida social. Aviat serà el quinzè aniversari de l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un escamot feixista, que els poders fàctics van disfressar de baralla entre joves. No volem, no podem, oblidar.

Al País Valencià la violència blavera (és a dir, espanyolista i feixista) continua (atacs a seus de partits, agressions a persones). I continua sense que els poders de l’Estat, amb un aparell policial en mans del delegat del govern, que és del PSOE, faça res per aturar-la.

Recordem les agressions a les autoritats democràtiques i representants del món de la cultura atiades pel “bunker barraqueta”. Recordem els atemptats contra Joan Fuster i Sanchis Guarner. Recordem l’assassinat de Miquel Grau mentre aferrava cartells demanant l’Estatut. Recordem, finalment, l’assassinat de Guillem Agulló. El seu únic delicte era ser jove, valencià, d’esquerres i conscient de viure a un país militarment ocupat, econòmicament expoliat i políticament sotmès. Aquesta consciència, aquesta entrega generosa a la lluita per la independència del nostre país, era allò que no li podien perdonar els seus assassins. Ni els seus assassins ni els inductors a l’assassinat i la violència que destil·len cada dia gotes de verí des de determinats pamflets de fosc i arbitrari finançament que no mereixen ser anomenats ni diaris ni valencians. Aquest crim no va ser una baralla entre joves, com alguns ens volien fer creure. Aquest crim formava part de tota una campanya d’intimidació contra la joventut valenciana per intentar ofegar el seu despertar patriòtic. De tota una croada contra el nacionalisme d’arrel fusteriana per intentar frenar el progrés polític, social i cultural del nostre poble, tot intentant intimidar els seus elements més actius. La mateixa dreta que quan convé proposa pactes lingüístics amb la intenció d’incomplir-los era la que finançava i nodria les rengleres del feixisme espanyolista més furibund. La mateixa dreta que atiava la violència contra els intel·lectuals valencians és la que no mou un dit per posar fre als atacs vandàlics contra seus de partits i entitats culturals. I l’esquerra espanyola assisteix des d’un silenci còmplice a la barbàrie.

Però milers de ciutadans d’arreu dels Països Catalans hem fet nostre el crit “Guillem: no t’oblidem”. No oblidem el salvatge assassinat de Guillem. No oblidem que els inductors mediàtics del crim continuen solts i fent mal. No oblidem que hi ha encara tota una trama negra (o millor dit blava) per investigar. No oblidem que vivim a un país sotmès que encara ha de recuperar la seva sobirania, incloent-hi una justícia totalment independent i democràtica. Per això també hem fet nostre el crit “Guillem Agulló: la lluita continua”. Una lluita que, com ell volia, serà democràtica, ferma, continua i incansable.

Dos articles

2008-03-08T14:22:00.002+01:00

Davant el darrer atemptat d'ETA, em permet rescatar dos articles que vaig escriure fa temps

CONTRA LA VIOLÈNCIA POLÍTICA: DIÀLEG I RESPECTE

(Publicat al Diario de Ibiza el 26 de novembre del 2000)

Sovint quan parla la ciutadania trenca els esquemes dels professionals de la política (que no és el mateix que els polítics que intenten fer el seu treball amb una mínima professionalitat). La paraula que més es va repetir al llarg de la multitudinària manifestació del passat dijous 23 de novembre en repulsa per l’assassinat d’Ernest Lluch va ser DIÀLEG. I només es poden sentir molestos aquells qui neguen un dels principals atributs d’aquest animal ètic que és l’ésser humà: la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre i intentar comprendre les seves raons(la qual cosa no vol dir necessàriament compartir-les); la capacitat d’intentar trobar mínims comuns denominadors i no arreglar les coses a bastonades; la capacitat de solucionar els conflictes arribant a acords, que sempre seran provisionals i susceptibles de ser millorats. Els conflictes en si no són dolents, ja que és normal que les persones tingam diferents maneres d’interpretar la realitat, diferents aspiracions i diferents projectes de futur. Hi ha, però, formes bones i dolentes d’encarar un conflicte. I la pitjor manera de solucionar un conflicte es negar-lo.

Cal que els ciutadans obliguem a dialogar els diferents actors polítics del conflicte basc. Cal obligar ETA a aturar la violència física i optar per una via política, tot respectant el dret a la vida del que no pensen com ells. Cal obligar el PP a que ature la violència dialèctica i a que reconega quelcom tan elementalment democràtic com el dret dels pobles a la seva autodeterminació, tot respectant la voluntat del poble basc expressada a través de les seves institucions democràtiques. Cal obligar el PSOE a que mai més torne a aclamar a la porta d’una presó a convictes d’haver organitzat crims d’Estat. I cal obligar-los d’una manera democràtica: a través del nostre vot i a través de la nostra llibertat d’expressió i mobilització, sense deixar-nos arrossegar per maniqueismes ni simplificacions que només serveixen per a limitar la nostra intel·ligència.

Són els bascos els que han de decidir si volen ser espanyols o no, d’una manera pacífica i democràtica. I això no es pot fer aïllant ni criminalitzant a ningú. S’han de poder defensar totes les posicions polítiques amb normalitat, des de la independència d’Euskalherria fins a l’Estat Espanyol configurat actualment. La política està per solucionar els problemes, i no per a agreujar-los o cronificar-los.

El punt de partida per a qualsevol solució racional al conflicte basc passa pel respecte als més elementals drets individuals i col·lectius. El dret a la vida, a una vida digna en pau, sense pors ni amenaces, és el dret més elemental de les persones. El dret a decidir lliurement sobre el seu futur, sense tuteles ni imposicions, és el dret més elemental dels pobles. El govern espanyol ha de deixar de sacralitzar la Constitució de la II Restauració Borbònica (altrament dita “del 78”). ETA ha de deixar d’assassinar persones. El punt de partida ha de ser el respecte als drets dels pobles i de les persones. I el punt d’arribada? No hi ha. El punt d’arribada l’ha de poder construir la gent en un marc en que la lliure discussió d’idees substitueixca la violència política. Aquest és el millor homenatge que li podem fer a l’Ernest Lluch i a totes les altres víctimes de la violència política .

Raimon Bono i Iranzo
Professor de Filosofia i Doctorand en Ciència Política

ESTAT DE DRET I SEGURETAT JURÍDICA

(Publicat a Levante el 24 d'abril del 2002)

La lectura atenta de l’esborrany de l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Partits Polítics, especialment del seu article vuitè, ha de ser motiu de preocupació per a qualsevol demòcrata, per la inseguretat jurídica (no saber exactament quines conductes són delictives i quines no) i l’elevat grau de discrecionalitat (una mateixa conducta pot ser considerava o no delictiva segons qui la jutge) que va a generar.

Segons aquest article un partit serà declarat il·legal quan la seva activitat no s’ajuste als principis democràtics i constitucionals. Què hem d’entendre per “principis constitucionals”? Atempta contra ells un partit que, com Esquerra Valenciana, de manera pacífica i democràtica defense la sobirania del País Valencià tot i que la Constitució Espanyola es fonamente en “la indissoluble unitat de la Nació Espanyola”? Vol dir això que a partir d’ara no només hem d’acomplir les lleis sinó, a més a més, hem estar d’acord amb elles, fins i tot amb les que ens semblen injustes?

Altre motiu per a il·legalitzar un partit és “exculpar la vulneració de les llibertats i drets fonamentals reconeguts a la Constitució”. Fixem-nos que no fan esment a la Declaració Universal dels Drets Humans ni a les resolucions de l’ONU que parlen del dret a la lliure autodeterminació dels pobles. Per cert: quan la direcció del PSOE va organitzar un acte de suport a la porta de la presó per homenatjar als comdemnats pel segrest de Segundo Marey estava incorrent en aquesta conducta. Amb aquesta llei a la mà es podria il·legalitzar el PSOE?

Però quan aquest esborrany es converteix en un despropòsit total és quan fa esment al “suport tàcit al terrorisme” tot “minimitzant el seu significat”. Que m’ho expliquen, per favor. Què vol dir suport tàcit? Si afirmem que cada any mor més gent al nostre país per accidents laborals que a causa de la violència política estem minimitzant el terrorisme? Serà il·legalitzda una organització que considere que al País Valencià és un problema molt més greu l’alt índex d’aturats o la desertització del territori que no pas la violència política? Tot i el greu problema que representa la violència política a la nostra societat, violència criminal que han patit membres del nostre partit que han vist com l’extrema dreta assassinava persones de la seva família, moltes vegades aquest s’ha utilitzat des del poder per a tapar altres qüestions i exigir adhesions inquebrantables.

Segons la Constitució Espanyola, que haurien de conèixer aquells que tant diuen defensar-la, el condemnat que estigués complint una pena de presó gaudirà dels drets fonamentals, llevat d’aquells que es troben limitats expressament pel contingut del veredicte condemnatori. Un individu no pot ésser castigat legalment més enllà del que marque una sentència. A quin sant volen il·legalitzar organitzacions per posar a llurs llistes electorals individus que ja han complert la seva sentència?

Pel que fa a il·legalitzar els partits que usen símbols o elements que s’identifiquen amb el terrorisme: començaran per eliminar la simbologia franquista –un règim basat en el terrorisme d’Estat- de tots els edificis públics? Recordem el cas del Museu Militar de Barcelona on es venien objectes amb la creu gamada.

En definitiva: ens trobem davant d’una llei plena de conceptes jurídics indeterminats i ambigus, el contingut de la qual es determinarà de manera jurisprudencial pel Tribunal Suprem, que actuarà com a unificador de doctrina. Ens podem veure abocats a una situació caòtica amb un seguit de sentències, amb els seus corresponents recursos davant del Tribunal Constitucional, que generarà una situació d’inseguretat jurídica pel que fa als límits de l’acció política molt greu en un Estat de Dret. Quan des del govern espanyol es ve a dir que Batasuna podrà ser il·legalitzada no per la seva conducta a partir de l’aprovació de la llei sinó en funció de la seva trajectòria anterior, s’està llançant un torpede contra la línia de flotació del principi constitucional que una acció no pot ser castigada si en el moment de ser comesa no estava tipificada com a delicte. Si l’excusa és que volen lluitar contra la violència política, al Codi Penal ja venen tipificats els delictes de “col·laboració amb banda armada” i “apologia del terrorisme”, que són perfectament punibles amb l’actual aparell legal. Però fer una llei exclusivament per acabar amb una opció política concreta, independentment de l’opinió que ens mereixca la seva praxi política, és molt greu i s’aproxima al terrorisme d’Estat. Demà pot ser Batasuna i demà passat podria ser qualsevol força política que de manera democràtica defense plantejaments diferents als de l’espanyolisme dominant. Però fins i tot en un futur no molt llunyà podria ser satanitzada, com ja s’ha intentat amb el PSC amb motiu de la manifestació antiglobalització a Barcelona, i fins i tot il·legalitzada qualsevol organització política que no combregue amb les idees d’un president del govern que no fa tants anys es definia com a “falangista revolucionari”. La Falange va vulnerar sistemàticament les llibertats i drets fonamentals reconeguts a la Constitució, i molts dels seus antics membres militen ara al PP, partit que fins ara s’ha negat a condemnar el terrorisme franquista. Potser caldrà analitzar la seva trajectòria.

Raimon Bono i Iranzo
Membre d’Esquerra Valenciana. Doctorand en Dret Constitucional i Ciència Política.

Diners públics, control privat

2008-03-05T18:04:00.001+01:00

Imagineu que munteu una empresa, i que l’Estat (en el sentit més ample, que inclou totes les administracions públiques) us proporciona els clients i a més us paga els salaris dels treballadors. Increïble, no? Quin gust ser empresari amb aquestes condicions!

Doncs així és com funciona l’ensenyament privat anomenat concertat. Es suposa que les administracions públiques no poden cobrir totes les necessitats d’escolarització i per això recorren a concerts amb institucions privades que posen les instal·lacions (i la ideologia, de vegades no molt respectuosa amb tots els drets de les persones reconeguts per la legislació vigent), mentre l’administració els posa els alumnes i paga els sous de mestres, professors, personal directiu i d’administració i serveis.

Quins efectes perversos té aquest sistema de concerts? Començarem per la selecció del personal docent. A l’ensenyament públic tots els mestres i professors o bé han aprovat unes oposicions i són funcionaris de carrera, o bé han acreditat diferents mèrits (expedient acadèmic, experiència docent, activitats de formació, etc.) que els han permès entrar a treballar com a funcionaris interins. Però, passa així a l’ensenyament privat? No, els empresaris de l’educació privada poden contractar a qui ells vulguen, sempre que tinga la titulació requerida. Cap procés públic de selecció. Cap concurs de mèrits. Cap oposició, ni lliure competència dels aspirants a docents en igualtat de condicions.

Objectivament això té tres conseqüències importants: en primer lloc no es pot garantir que els contractats siguen aquells que més ho mereixen pels seus mèrits acadèmics i professionals (a l’inrevés que a l’ensenyament públic). En segon lloc amb diners de tots estem pagant individus seleccionats digitalment per empresaris privats, amb criteris totalment arbitraris que poden donar lloc a tot tipus de nepotisme i relacions clientelars. En tercer i darrer lloc, i com a conseqüència del caràcter arbitrari de la contractació, hi ha un total i absolut control ideològic de l’empresari sobre el docent (ideari del centre, se’n diu d’això), ja que igual que l’ha contractat el pot acomiadar. Podem afirmar que, en general, els docents de centres privats tenen pitjors condicions de treball (salaris, horaris, respecte a la llibertat de càtedra) que els dels centres públics. No és casualitat que el transvasament de personal es done normalment del sector privat al públic.

Pot haver-hi alguna solució? I tant, però caldria que tots els sectors polítics i sindicals que es reclamen defensors dels serveis públics de qualitat en el context d’un Estat del benestar tingueren el valor d’enfrontar-se al principal empresari del sector educatiu privat: l’església catòlica. I la solució passaria bàsicament per dues mesures. La primera, que tot el personal docent dels centres sostinguts amb diners públics, tant públics com privats, sortís dels mateixos processos de selecció. Amb els mateixos drets però amb la mateixa obligació d’acreditar la seva capacitat. Així acabaríem tant amb la discriminació laboral com amb el control ideològic dels treballadors per part de l’empresa. En segon lloc, però no per això menys important, assumint que l’obligació del sector públic és garantir places escolars per a tothom i que els concerts amb centres privats són una solució temporal i transitòria fins que l’oferta pública siga suficient. Potser ha arribat l’hora que els docents del sector públic ens fem sentir.