Actualment està tenint lloc al web antiblavers.info un interesat debat sobre la blaverització, o no, del Bloc. Com que vaig escriure un article sobre el tema amb motiu del congrés constituent d'aqueix partit, el pose ací per si a algú l'interesa. Va sortir publicat a la revista "LLuita" a l'any 2001.
CONGRÉS DEL BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ: VIRATGE CAP AL CENTRE REGIONALISTA?
Els passats dies 22 i 23 de gener va tenir lloc a València el congrés constituent del Bloc Nacionalista València (BNV), oficialment convocat com a “Congrés Nacional”. Per a alguns aquest és el punt de partida d’un nou nacionalisme possibilista que vol superar antigues batalles lingüístiques i identitàries i ocupar un espai polític que permeta recollir els vots dels decebuts tant de l’esquerra espanyola com del regionalisme anticatalanista d’Unió Valenciana. Per a d’altres aquest congrés és un pas més en la llarga història de renúncies dels nacionalistes valencians i és un gir cap al centre regionalista que només servirà per a que el nacionalisme polític s’allunye una mica més de les seves bases socials. El cert és que el cap de llista de Convergència i Unió (CiU) i Conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Xavier Trias, convidat al congrés, va beneir l’operació i va qualificar el “gir polític” del Bloc de “magnífica decisió”.
Però aquest article no pretén ser una crònica del congrés, sinò una anàlisi de l’evolució ideològica de la principal força política nacionalista al País Valencià, el BNV, i del seu antecedent immediat, la Unitat del Poble Valencià (UPV). Una anàlisi que fonamentalment anem a fer a partir de les ponències i resolucions aprovades al llarg d’aquestos darrers setze anys al seus congresos, enmarcant-les en el context polític. Es tracta d’esbrinar si realment s’ha produit un canvi important del discurs nacionalista al País Valencià i també de veure quines conseqüències electorals pot tenir.
D’ON VE EL BNV?
L’origen del Bloc Nacionalista Valencià, que actualment es defineix als seus estatuts com “l’organització política unitària del valencianisme progressista” cal anar a cercar-lo a la coalició “UPV – Bloc Nacionalista” que es va constituir al febrer de 1995 amb l’objectiu de concòrrer a les eleccions a Corts Valencianes i municipals que tingueren lloc al mes de maig. Aquesta coalició estava formada, a més de per la Unitat del Poble Valencià, pel Partit València Nacionalista (PVN, constituit a partir d’una escissió de la mateixa UPV), el Bloc Progressista, Grau Unit de Castelló i Nacionalistes d’Alcoi. L’objectiu era superar el 3’7% de vots que les candidatures de la UPV havien obtés a les eleccions autonòmiques del 1991 i intentar depassar la clàusula de barrera del 5% per a poder obtenir representació a les Corts Valencianes.
El context sòcio-polític era particularment dificil, amb una situació de greu deteriorament polític del govern espanyol del PSOE que feia augurar una victòria del Partit Popular. Certament al País Valencià no hi havia hagut cap escàndol important, però el fet que el comportament electoral dels valencians tinga una clau bàsicament espanyola i el fet que la campanya fou viscuda pels actors polítics com un assaig per a les eleccions generals va bipolaritzar totalment els comicis.
La idea que calia fer un bloc per barrar-li el pas a la dreta no era exclusiva de la UPV i els seus socis de coalició. Impulsat per Acció Cultural del País Valencià s’havia constituit el moviment cívic “Bloc de Progrés Jaume I” per fer front a qualsevol intent de desmembrament del país (recordem les campanyes en pro del Sudeste Español auspiciades per sectors pròxims al PP a les comarques del sud) o d’involució cultural i lingüística. Aquest moviment cívic va convocar massives manifestacions a les ciutats d’Alacant i València. També cal recordar que Esquerra Unida del País València es va presentar a les eleccions junt amb els Verds sota la denominació “Esquerra Unida – Els Verds – Bloc pel País Valencià”.
Però tot i aquestos esforços per aglutinar el vot progressista a l’esquerra del PSOE, el PP va guanyar les eleccions (tot i que no amb majoria absoluta, la qual cosa el feia dependre d’Unió Valenciana per formar govern) i la coalició UPV – Bloc Nacionalista va restar fora del parlament valencià amb un 2’7% de vots. S’havia tret un resultat en percentatge i en nombre de vots inferior al de la UPV en solitari a l’any 1991.
El gener de 1998 es va constituir el Bloc Nacionalista Valencià com a federació de partits integrada per la UPV, el PVN i Nacionalists d’Alcoi. Als seus estatuts inicials estava prevista la possibilitat d’afiliar-se directament a la federació, sense haver de ser necessàriament militant d’un dels partits que la composaven. Així mateix s’establia que l’Executiva Nacional, l’òrgan de direcció política, comptaria amb tres representants de la UPV, dos del PVN i un de Nacionalistes d’Alcoi. Els seus acords s’havien de prendre per unanimitat. Una disposició addicional nomenava a Enric Capilla com a representant legal de la federació, mentre que Enric Morera n’asumia la secretaria d’organització.
Uns mesos després, al maig de 1998, Victor Baeta (que havia estat el màxim dirigent de la UPV a la ciutat de València i candidat a l’alcaldia a les municipals del 95) i Aureli Ferrando (diputat a les Corts Valencianes en la legislatura 87-91 per la circunscripció de Castelló quan la UPV es va coalitzar amb Esquerra Unida), entre d’altres, recuperaren les sigles històriques d’Esquerra Valenciana (EV) i reconstituiren aquest partit amb un ideari independentista i republicà. En la disposició final dels estatuts d’EV s’indicava la voluntat d’aquesta formació d’integrar-se al BNV en peu d’igualtat amb els altres partits que el formaven. En octubre del 98, mitjançant una roda de premsa amb la presència de Pere Mayor i Victor Baeta, es va fer pública la incorporació d’EV al BNV, tot i que després l’executiva d’aquesta federació es va negar a reconèixer legalment aquesta situació.
Les eleccions autonòmiques del 13 de juny de 1999 tenien lloc en una conjuntura més favorable per al BNV. La consciència generalitzada que el PP anava a ser el partit vencedor i que hi havia poques possibilitats que el PSOE-Progressistes arrebatés la presidència de la Generalitat a Zaplana, fins i tot amb l’ajut d’EUPV, feia disminuir el fenomen del vot útil. La coalició electoral amb Els Verds, que a les anteriors eleccions s’havien presentat amb EUPV, reforçava el caràcter progressista de la candidatura i permetia penetrar electoralment a les grans ciutats, especialment València. Finalment, la baixa participació (l’abstenció va ser d’un 31’8%, la més alta des de la recuperació de les institucions d’autogovern) facilitava la superació de la barrera del 5% de vots al conjunt del País Valencià per a poder accedir a les Corts Valencianes.
Com a elements negatius tenim el fet, com sempre, que les eleccions autonòmiques coincidiren amb les de les comunitats autònomes que accediren a l’autonomia per la via de l’article 143 de la Constitució Espanyola (la “via lenta”), la qual cosa va intensificar la clau espanyola del debat electoral. També és possible que el fet d’anar coalitzats amb CiU a les eleccions europees, partit que sostenia al govern del PP al parlament espanyol, restés vots a la candidatura del BNV – Els Verds. Mentre que a les autonòmiques es va aconseguir arribar al 4’6% dels vots, a les europees es va treure aproximadament la meitat, un 2,4%. Des d’alguns sectors del Bloc també es va questionar la candidatura de Pere Mayor a la presidència de la Generalitat Valenciana, i es van demanar unes primàries on la militància del BNV pugués triar el seu candidat, demanda que va ser desestimada per la direcció.
Després de les eleccions, i des de diferents sectors que havien decidit tancar files fins que passaren els comicis, es va començar a demanar la convocatòria d’un congrés constituent del Bloc. La necessitat d’articular la participació de la gent que s’havia anat apuntant directament al BNV i de superar el que fins ara era una federació de partits representada per les seves cúpules menaren a la direcció del BNV a convocar el congrés. L’objectiu, en teoria, era construir una organització unitària del nacionalisme progressista valencià, prenent com a model l’estructura que havia permés al Bloque Nacionalista Galego (BNG) passar de ser un partit testimonial a ser l’alternativa al govern del PP a Galícia. Però: quins canvis ideològics s’han produit pel camí?
DELS PAÏSOS CATALANS A LA NACIÓ VALENCIANA
A les resolucions de la conferència constituent, al desembre del 1984, de la Unitat del Poble Valencià, el partit majoritari al Bloc, s’afirmava que: “Per a UPV el reconeixement del fet nacional valencià és lligat a l’afirmació de les relacions històriques i la unitat lingüística dels Països Catalans. Implica, així mateix, malgrat la inexistència de projectes polítics institucionals, el reconeixement dels PPCC com el marc on s’ha de produir el procés històric nacionalitari, que difícilment pot culminar per separat.” També es deia que: “El reconeixement dels Països Catalans, com l’àmbit territorial on haurà de produir-se el procés històric nacional, implica una política exigent en la recerca de lligams, col·laboracions, acords i activitats conjuntes entre les institucions, i també entre les forces polítiques, del Principat, les Illes Balears i el País Valencià.” De tot el document es desprén la idea que el marc nacional dels valencians són els Països Catalans i que només comptant amb una estratègia global podrem emancipar-nos nacionalment.
En canvi, a la ponència d’estratègia política del congrés constituent del Bloc, el terme “Països Catalans” sembla proscrit. No s’utilitza ni tan sols per a referir-se al conjunt de territoris que compartim la llengua i la cultura catalanes, d’una manera equivalent a expresions com “països anglo-saxons” o “països hispanoamericans”. S’aposta per un secessionisme nacional valencià al marge dels Països Catalans: “Per al Bloc, els altres territoris de l’estat no tenen dret a interferir en la nostra democràcia, en la nostra capacitat de decidir l’avenir polític de la nació valenciana.”
Aquest canvi pel que fa a l’àmbit i la terminologia nacional va acompanyat també per un canvi pel que fa als símbols. Si a la conferència constituent de la UPV s’aprovava que “UPV reivindica el nom de País Valencià per a la part dels Països Catalans pròpia dels valencians, i la senyera tradicional de les quatre barres roges sobre fons groc com a bandera dels valencians.” la ponència d’estratègia política del congrés constituent del Bloc el que diu referint-se a l’Estatut és que cal: “Afegir un paràgraf entre els punts un i dos de l’article 5é on, a més de la senyera coronada com a bandera oficial del País Valencià, es reconega el Penó de la Conquesta com a símbol propi”. És dir: a) S’accepta la senyera de la ciutat de València com a símbol de tot el País Valencià, b) La senyera es denomina ara amb l’eufemisme “Penó de la Conquesta” i c) La senyera serà també un “símbol propi”. Què vol dir això? Demanen la seva oficialitat o no? Val a dir que el congrés del Bloc va començar sense cap senyera a l’escenari i que aquesta només es va posar quan un delegat, membre d’Esquerra Valenciana, la va demanar entre els aplaudiments de la immensa majoria dels delegats.
DE L’ESQUERRA NACIONALISTA AL VALENCIANISME PROGRESSISTA
A la seva tercera conferència, que tingué lloc al juliol de 1988, la Unitat del Poble Valencià es definia com “l’organització política unitària de l’esquerra nacionalista i les forces progressistes del País Valencià”. Al 5é congrés, celebrat al maig de 1992, encara es va aprofundir més en aquest caracter d’esquerra alternativa i els estatuts definien a l’organització com “una organització política de l’esquerra nacionalista i les forces progressistes i ecopacifistes del País Valencià”.
Aquesta accentuació del caràcter d’esquerres de la UPV va provocar que durant la 4ª conferència la tendència coneguda com a “Assemblea d’Almussafes”, encapçalada per Pepa Chesa i Paca Sevila, abandonés l’organització i posteriorment constituís el Partit Valencià Nacionalista. Aquest partit estava molt influit per tot el moviment teòric conegut com a “tercera via” que va cuallar arran de la publicació de les obres “Impura Natione” dels sociòlegs Damià Mollà i Eduard Mira i “Document 88” de Vicent Franch i Rafael Company. En sintesi la tercera via plantejava una adscripció nacional estrictament valenciana per als valencians (ni catalans, ni espanyols) i un valencianisme políticament centrista front a la identificació tradicional entre esquerra i país que havia fet el nacionalisme fusterià.
Ara bé: al congrés constituent del Bloc es defineix aquest com “l’organització política unitària del valencianisme progressista”. És curiós que tant els termes “nacionalista” com “esquerra” han desaparegut en aquesta formulació. Als primers estatuts del BNV com a federació de partits aquest si que es definia com a nacionalista. Des d’alguns sectors s’interpreta aquesta nova definició com una victòria dels postulats del PVN que pretenen un perfil més centrista per a la nova organització.
Altre aspecte important és com ha evolucionat la política d’aliances de la UPV i, posteriorment, del Bloc. Després d’haver-se presentat en solitari a tots els comicis des de la seva fundació, primer com a coalició i després com a partit, la Unitat del Poble Valencià assoleix els seus millors resultats electorals quan a les autonòmiques del 1987 es presenta en coalició amb Esquerra Unida. Gràcies a aquesta coalició la UPV va obtenir dos diputats a les corts valencianes, els únics que ha tingut fins ara. A les eleccions europees que es celebraven simultàniament es van presentar amb la coalició denominada “Esquerra dels Pobles”, encapaçalada per Juan Mª Bandrés i formada, entre d’altres, per Euzkadico Ezquerra, el PSG-Esquerda Galega i el Partit Socialista de Mallorca (PSM). Aquesta coalició es va repetir també al 89.
Però a les eleccions europees de 1994 la UPV es va presentar amb CiU i amb el PSM. En aquell temps la coalició liderada per Pujol sostenia a Madrid a un govern del PSOE assetjat per continus escàndols. Aquesta coalició va suposar l’abandonament de la UPV per part de la seva ala esquerra, liderada per Vicent Álvarez. Aquesta coalició es va tornar a repetir a les darreres eleccions al Parlament Europeu. En tots dos casos els resultats al País Valencià han estat prou minsos i, a diferència de la coalició Esquerra dels Pobles que establia un acord de rotació per a que els socis valencians pugueren gaudir d’un eurodiputat, no han servit per a que el nacionalisme polític valencià estigués directament representat a Europa.
Pel que fa al model organitzatiu, també han hagut canvis importants. La UPV ja havia anat evolucionant d’un model assembleari i de democràcia de base a un model de partit clàssic: Secretari General, Executiva, etc. El Bloc ha optat en el seu congrés constituent per un model presidencialista amb uns òrgans de direcció (Presidència, Vicepresidència, Secretariat, Comite de Coordinació Política i Consell Nacional) triats per un procediment d’elecció de tipus majoritari i no proporcional que dificulta el que les minories estiguen representades.
EL FUTUR DEL BLOC
Després d’aquest congrés constituent queden oberts molts interrogants sobre el futur del Bloc. La primera qüestió és fins a quin punt és sòlid el lideratge sortit d’aquest congrés. Només un 66% dels delegats inscrits al congrés (409 de 620) va votar per les candidatures auspiciades per Pere Mayor. La resta va votar per la candidatura al secretariat impulsada per Esquerra Valenciana (un 16% del vot vàlid emés), o es va abstenir o no va votar. Potser el fet que només hi hagués una candidatura a la presidència va fer desistir a molts delegats de fer cua per a votar, o potser va haver un vot de càstig contra un candidat que alguns sectors consideren políticament cremat. En tot cas, l’acord de darrera hora entre el sector majoritari i els dirigents crítics Xavier Hervàs, de la Ribera Alta, i Enric Carbonell, de l’Horta per tal d’ampliar el Secretariat i integrar-los va evitar que aquest vot de càstig fora major.
Altra qüestió és com s’organitzarà la pluralitat de tendències al si del Bloc. Des que es va convocar el congrés tots els partits que formaven part de la federació de partits havien acordat congelar la seva activitat pública. En aquestos moments, i després que els estatuts del Bloc reconeixen el dret dels militants a constituir-se en corrents o partits, només Esquerra Valenciana ha manifestat la voluntat de celebrar el seu congrés després de les eleccions. El que és cert és que caldrà arbitrar mecanismes per a que tothom es puga sentir còmode dintre de l’organització. Cal tenir en compte que a l’actual Secretariat del Bloc conviuen persones que provenen del blaverisme anticatalanista com Vicent Flor i Vicent Forment junt amb persones que provenen de l’entorn del Bloc de Progrés Jaume I com Mª Josep Amigó. Més diversitat hi ha encara al Consell Nacional, on són presents els dirigents de l’ala esquerra Carles Mulet i Antoni Infante. Molts membres de Bloc confien en el paper conciliador que pot jugar la vicepresidenta, Pepa Chesa.
Finalment cal fer esment a les eleccions del 4 de març. Per a totes les organitzacions polítiques les conteses electorals són l’autèntica prova de foc. Els nacionalistes sempre han tret uns resultats pitjors a les eleccions generals que a les municipals o autonòmiques. Pel nombre de diputats a triar i l’efecte de la llei d’Hont (aquestos dos factors acaben convertint en quasi majoritari el que en teoria és un sistema proporcional), sembla que l’únic lloc on el Bloc podria obtenir representació és a la circunscripció de València. Amb una participació d’un 80% farien falta uns 80.000 vots per obtenir un diputat. Cal tenir en compte que la vegada que més vots s’han tret a les eleccions generals a la província de València va ser l’any 1986 (28.973 vots, 2’4%). A les darreres generals s’aconseguiren 16.850 vots, un 1,2%. En principi hi ha factors que juguen en contra, com són la bipolarització i tendència al vot útil que pot haver si les enquestes confirmen una situació d’empat tècnic entre el PSOE i el PP (recordem que a les eleccions del 1996 al conjunt de l’estat el PP només va superar al PSOE en uns tres-cents mil vots). També caldrà veure quin efecte té en els votants del Bloc, que segons les enquestes es situen majoritàriament a l’esquerra en l’escala d’autoubicació ideològica, el gir cap al centre anunciat per la nova direcció. Com a factors positius tenim la repetició del pacte amb Els Verds, al que està previst que s’afegeixca també la plataforma “Valencians pel Canvi”, de la que formen part, entre altres, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent i Carme Miquel. El resultat de tot plegat: el 4 de març.
Raimon Bono i Iranzo
Departament de Dret Constitucional i Ciència Política
Universitat de València
Els passats dies 22 i 23 de gener va tenir lloc a València el congrés constituent del Bloc Nacionalista València (BNV), oficialment convocat com a “Congrés Nacional”. Per a alguns aquest és el punt de partida d’un nou nacionalisme possibilista que vol superar antigues batalles lingüístiques i identitàries i ocupar un espai polític que permeta recollir els vots dels decebuts tant de l’esquerra espanyola com del regionalisme anticatalanista d’Unió Valenciana. Per a d’altres aquest congrés és un pas més en la llarga història de renúncies dels nacionalistes valencians i és un gir cap al centre regionalista que només servirà per a que el nacionalisme polític s’allunye una mica més de les seves bases socials. El cert és que el cap de llista de Convergència i Unió (CiU) i Conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Xavier Trias, convidat al congrés, va beneir l’operació i va qualificar el “gir polític” del Bloc de “magnífica decisió”.
Però aquest article no pretén ser una crònica del congrés, sinò una anàlisi de l’evolució ideològica de la principal força política nacionalista al País Valencià, el BNV, i del seu antecedent immediat, la Unitat del Poble Valencià (UPV). Una anàlisi que fonamentalment anem a fer a partir de les ponències i resolucions aprovades al llarg d’aquestos darrers setze anys al seus congresos, enmarcant-les en el context polític. Es tracta d’esbrinar si realment s’ha produit un canvi important del discurs nacionalista al País Valencià i també de veure quines conseqüències electorals pot tenir.
D’ON VE EL BNV?
L’origen del Bloc Nacionalista Valencià, que actualment es defineix als seus estatuts com “l’organització política unitària del valencianisme progressista” cal anar a cercar-lo a la coalició “UPV – Bloc Nacionalista” que es va constituir al febrer de 1995 amb l’objectiu de concòrrer a les eleccions a Corts Valencianes i municipals que tingueren lloc al mes de maig. Aquesta coalició estava formada, a més de per la Unitat del Poble Valencià, pel Partit València Nacionalista (PVN, constituit a partir d’una escissió de la mateixa UPV), el Bloc Progressista, Grau Unit de Castelló i Nacionalistes d’Alcoi. L’objectiu era superar el 3’7% de vots que les candidatures de la UPV havien obtés a les eleccions autonòmiques del 1991 i intentar depassar la clàusula de barrera del 5% per a poder obtenir representació a les Corts Valencianes.
El context sòcio-polític era particularment dificil, amb una situació de greu deteriorament polític del govern espanyol del PSOE que feia augurar una victòria del Partit Popular. Certament al País Valencià no hi havia hagut cap escàndol important, però el fet que el comportament electoral dels valencians tinga una clau bàsicament espanyola i el fet que la campanya fou viscuda pels actors polítics com un assaig per a les eleccions generals va bipolaritzar totalment els comicis.
La idea que calia fer un bloc per barrar-li el pas a la dreta no era exclusiva de la UPV i els seus socis de coalició. Impulsat per Acció Cultural del País Valencià s’havia constituit el moviment cívic “Bloc de Progrés Jaume I” per fer front a qualsevol intent de desmembrament del país (recordem les campanyes en pro del Sudeste Español auspiciades per sectors pròxims al PP a les comarques del sud) o d’involució cultural i lingüística. Aquest moviment cívic va convocar massives manifestacions a les ciutats d’Alacant i València. També cal recordar que Esquerra Unida del País València es va presentar a les eleccions junt amb els Verds sota la denominació “Esquerra Unida – Els Verds – Bloc pel País Valencià”.
Però tot i aquestos esforços per aglutinar el vot progressista a l’esquerra del PSOE, el PP va guanyar les eleccions (tot i que no amb majoria absoluta, la qual cosa el feia dependre d’Unió Valenciana per formar govern) i la coalició UPV – Bloc Nacionalista va restar fora del parlament valencià amb un 2’7% de vots. S’havia tret un resultat en percentatge i en nombre de vots inferior al de la UPV en solitari a l’any 1991.
El gener de 1998 es va constituir el Bloc Nacionalista Valencià com a federació de partits integrada per la UPV, el PVN i Nacionalists d’Alcoi. Als seus estatuts inicials estava prevista la possibilitat d’afiliar-se directament a la federació, sense haver de ser necessàriament militant d’un dels partits que la composaven. Així mateix s’establia que l’Executiva Nacional, l’òrgan de direcció política, comptaria amb tres representants de la UPV, dos del PVN i un de Nacionalistes d’Alcoi. Els seus acords s’havien de prendre per unanimitat. Una disposició addicional nomenava a Enric Capilla com a representant legal de la federació, mentre que Enric Morera n’asumia la secretaria d’organització.
Uns mesos després, al maig de 1998, Victor Baeta (que havia estat el màxim dirigent de la UPV a la ciutat de València i candidat a l’alcaldia a les municipals del 95) i Aureli Ferrando (diputat a les Corts Valencianes en la legislatura 87-91 per la circunscripció de Castelló quan la UPV es va coalitzar amb Esquerra Unida), entre d’altres, recuperaren les sigles històriques d’Esquerra Valenciana (EV) i reconstituiren aquest partit amb un ideari independentista i republicà. En la disposició final dels estatuts d’EV s’indicava la voluntat d’aquesta formació d’integrar-se al BNV en peu d’igualtat amb els altres partits que el formaven. En octubre del 98, mitjançant una roda de premsa amb la presència de Pere Mayor i Victor Baeta, es va fer pública la incorporació d’EV al BNV, tot i que després l’executiva d’aquesta federació es va negar a reconèixer legalment aquesta situació.
Les eleccions autonòmiques del 13 de juny de 1999 tenien lloc en una conjuntura més favorable per al BNV. La consciència generalitzada que el PP anava a ser el partit vencedor i que hi havia poques possibilitats que el PSOE-Progressistes arrebatés la presidència de la Generalitat a Zaplana, fins i tot amb l’ajut d’EUPV, feia disminuir el fenomen del vot útil. La coalició electoral amb Els Verds, que a les anteriors eleccions s’havien presentat amb EUPV, reforçava el caràcter progressista de la candidatura i permetia penetrar electoralment a les grans ciutats, especialment València. Finalment, la baixa participació (l’abstenció va ser d’un 31’8%, la més alta des de la recuperació de les institucions d’autogovern) facilitava la superació de la barrera del 5% de vots al conjunt del País Valencià per a poder accedir a les Corts Valencianes.
Com a elements negatius tenim el fet, com sempre, que les eleccions autonòmiques coincidiren amb les de les comunitats autònomes que accediren a l’autonomia per la via de l’article 143 de la Constitució Espanyola (la “via lenta”), la qual cosa va intensificar la clau espanyola del debat electoral. També és possible que el fet d’anar coalitzats amb CiU a les eleccions europees, partit que sostenia al govern del PP al parlament espanyol, restés vots a la candidatura del BNV – Els Verds. Mentre que a les autonòmiques es va aconseguir arribar al 4’6% dels vots, a les europees es va treure aproximadament la meitat, un 2,4%. Des d’alguns sectors del Bloc també es va questionar la candidatura de Pere Mayor a la presidència de la Generalitat Valenciana, i es van demanar unes primàries on la militància del BNV pugués triar el seu candidat, demanda que va ser desestimada per la direcció.
Després de les eleccions, i des de diferents sectors que havien decidit tancar files fins que passaren els comicis, es va començar a demanar la convocatòria d’un congrés constituent del Bloc. La necessitat d’articular la participació de la gent que s’havia anat apuntant directament al BNV i de superar el que fins ara era una federació de partits representada per les seves cúpules menaren a la direcció del BNV a convocar el congrés. L’objectiu, en teoria, era construir una organització unitària del nacionalisme progressista valencià, prenent com a model l’estructura que havia permés al Bloque Nacionalista Galego (BNG) passar de ser un partit testimonial a ser l’alternativa al govern del PP a Galícia. Però: quins canvis ideològics s’han produit pel camí?
DELS PAÏSOS CATALANS A LA NACIÓ VALENCIANA
A les resolucions de la conferència constituent, al desembre del 1984, de la Unitat del Poble Valencià, el partit majoritari al Bloc, s’afirmava que: “Per a UPV el reconeixement del fet nacional valencià és lligat a l’afirmació de les relacions històriques i la unitat lingüística dels Països Catalans. Implica, així mateix, malgrat la inexistència de projectes polítics institucionals, el reconeixement dels PPCC com el marc on s’ha de produir el procés històric nacionalitari, que difícilment pot culminar per separat.” També es deia que: “El reconeixement dels Països Catalans, com l’àmbit territorial on haurà de produir-se el procés històric nacional, implica una política exigent en la recerca de lligams, col·laboracions, acords i activitats conjuntes entre les institucions, i també entre les forces polítiques, del Principat, les Illes Balears i el País Valencià.” De tot el document es desprén la idea que el marc nacional dels valencians són els Països Catalans i que només comptant amb una estratègia global podrem emancipar-nos nacionalment.
En canvi, a la ponència d’estratègia política del congrés constituent del Bloc, el terme “Països Catalans” sembla proscrit. No s’utilitza ni tan sols per a referir-se al conjunt de territoris que compartim la llengua i la cultura catalanes, d’una manera equivalent a expresions com “països anglo-saxons” o “països hispanoamericans”. S’aposta per un secessionisme nacional valencià al marge dels Països Catalans: “Per al Bloc, els altres territoris de l’estat no tenen dret a interferir en la nostra democràcia, en la nostra capacitat de decidir l’avenir polític de la nació valenciana.”
Aquest canvi pel que fa a l’àmbit i la terminologia nacional va acompanyat també per un canvi pel que fa als símbols. Si a la conferència constituent de la UPV s’aprovava que “UPV reivindica el nom de País Valencià per a la part dels Països Catalans pròpia dels valencians, i la senyera tradicional de les quatre barres roges sobre fons groc com a bandera dels valencians.” la ponència d’estratègia política del congrés constituent del Bloc el que diu referint-se a l’Estatut és que cal: “Afegir un paràgraf entre els punts un i dos de l’article 5é on, a més de la senyera coronada com a bandera oficial del País Valencià, es reconega el Penó de la Conquesta com a símbol propi”. És dir: a) S’accepta la senyera de la ciutat de València com a símbol de tot el País Valencià, b) La senyera es denomina ara amb l’eufemisme “Penó de la Conquesta” i c) La senyera serà també un “símbol propi”. Què vol dir això? Demanen la seva oficialitat o no? Val a dir que el congrés del Bloc va començar sense cap senyera a l’escenari i que aquesta només es va posar quan un delegat, membre d’Esquerra Valenciana, la va demanar entre els aplaudiments de la immensa majoria dels delegats.
DE L’ESQUERRA NACIONALISTA AL VALENCIANISME PROGRESSISTA
A la seva tercera conferència, que tingué lloc al juliol de 1988, la Unitat del Poble Valencià es definia com “l’organització política unitària de l’esquerra nacionalista i les forces progressistes del País Valencià”. Al 5é congrés, celebrat al maig de 1992, encara es va aprofundir més en aquest caracter d’esquerra alternativa i els estatuts definien a l’organització com “una organització política de l’esquerra nacionalista i les forces progressistes i ecopacifistes del País Valencià”.
Aquesta accentuació del caràcter d’esquerres de la UPV va provocar que durant la 4ª conferència la tendència coneguda com a “Assemblea d’Almussafes”, encapçalada per Pepa Chesa i Paca Sevila, abandonés l’organització i posteriorment constituís el Partit Valencià Nacionalista. Aquest partit estava molt influit per tot el moviment teòric conegut com a “tercera via” que va cuallar arran de la publicació de les obres “Impura Natione” dels sociòlegs Damià Mollà i Eduard Mira i “Document 88” de Vicent Franch i Rafael Company. En sintesi la tercera via plantejava una adscripció nacional estrictament valenciana per als valencians (ni catalans, ni espanyols) i un valencianisme políticament centrista front a la identificació tradicional entre esquerra i país que havia fet el nacionalisme fusterià.
Ara bé: al congrés constituent del Bloc es defineix aquest com “l’organització política unitària del valencianisme progressista”. És curiós que tant els termes “nacionalista” com “esquerra” han desaparegut en aquesta formulació. Als primers estatuts del BNV com a federació de partits aquest si que es definia com a nacionalista. Des d’alguns sectors s’interpreta aquesta nova definició com una victòria dels postulats del PVN que pretenen un perfil més centrista per a la nova organització.
Altre aspecte important és com ha evolucionat la política d’aliances de la UPV i, posteriorment, del Bloc. Després d’haver-se presentat en solitari a tots els comicis des de la seva fundació, primer com a coalició i després com a partit, la Unitat del Poble Valencià assoleix els seus millors resultats electorals quan a les autonòmiques del 1987 es presenta en coalició amb Esquerra Unida. Gràcies a aquesta coalició la UPV va obtenir dos diputats a les corts valencianes, els únics que ha tingut fins ara. A les eleccions europees que es celebraven simultàniament es van presentar amb la coalició denominada “Esquerra dels Pobles”, encapaçalada per Juan Mª Bandrés i formada, entre d’altres, per Euzkadico Ezquerra, el PSG-Esquerda Galega i el Partit Socialista de Mallorca (PSM). Aquesta coalició es va repetir també al 89.
Però a les eleccions europees de 1994 la UPV es va presentar amb CiU i amb el PSM. En aquell temps la coalició liderada per Pujol sostenia a Madrid a un govern del PSOE assetjat per continus escàndols. Aquesta coalició va suposar l’abandonament de la UPV per part de la seva ala esquerra, liderada per Vicent Álvarez. Aquesta coalició es va tornar a repetir a les darreres eleccions al Parlament Europeu. En tots dos casos els resultats al País Valencià han estat prou minsos i, a diferència de la coalició Esquerra dels Pobles que establia un acord de rotació per a que els socis valencians pugueren gaudir d’un eurodiputat, no han servit per a que el nacionalisme polític valencià estigués directament representat a Europa.
Pel que fa al model organitzatiu, també han hagut canvis importants. La UPV ja havia anat evolucionant d’un model assembleari i de democràcia de base a un model de partit clàssic: Secretari General, Executiva, etc. El Bloc ha optat en el seu congrés constituent per un model presidencialista amb uns òrgans de direcció (Presidència, Vicepresidència, Secretariat, Comite de Coordinació Política i Consell Nacional) triats per un procediment d’elecció de tipus majoritari i no proporcional que dificulta el que les minories estiguen representades.
EL FUTUR DEL BLOC
Després d’aquest congrés constituent queden oberts molts interrogants sobre el futur del Bloc. La primera qüestió és fins a quin punt és sòlid el lideratge sortit d’aquest congrés. Només un 66% dels delegats inscrits al congrés (409 de 620) va votar per les candidatures auspiciades per Pere Mayor. La resta va votar per la candidatura al secretariat impulsada per Esquerra Valenciana (un 16% del vot vàlid emés), o es va abstenir o no va votar. Potser el fet que només hi hagués una candidatura a la presidència va fer desistir a molts delegats de fer cua per a votar, o potser va haver un vot de càstig contra un candidat que alguns sectors consideren políticament cremat. En tot cas, l’acord de darrera hora entre el sector majoritari i els dirigents crítics Xavier Hervàs, de la Ribera Alta, i Enric Carbonell, de l’Horta per tal d’ampliar el Secretariat i integrar-los va evitar que aquest vot de càstig fora major.
Altra qüestió és com s’organitzarà la pluralitat de tendències al si del Bloc. Des que es va convocar el congrés tots els partits que formaven part de la federació de partits havien acordat congelar la seva activitat pública. En aquestos moments, i després que els estatuts del Bloc reconeixen el dret dels militants a constituir-se en corrents o partits, només Esquerra Valenciana ha manifestat la voluntat de celebrar el seu congrés després de les eleccions. El que és cert és que caldrà arbitrar mecanismes per a que tothom es puga sentir còmode dintre de l’organització. Cal tenir en compte que a l’actual Secretariat del Bloc conviuen persones que provenen del blaverisme anticatalanista com Vicent Flor i Vicent Forment junt amb persones que provenen de l’entorn del Bloc de Progrés Jaume I com Mª Josep Amigó. Més diversitat hi ha encara al Consell Nacional, on són presents els dirigents de l’ala esquerra Carles Mulet i Antoni Infante. Molts membres de Bloc confien en el paper conciliador que pot jugar la vicepresidenta, Pepa Chesa.
Finalment cal fer esment a les eleccions del 4 de març. Per a totes les organitzacions polítiques les conteses electorals són l’autèntica prova de foc. Els nacionalistes sempre han tret uns resultats pitjors a les eleccions generals que a les municipals o autonòmiques. Pel nombre de diputats a triar i l’efecte de la llei d’Hont (aquestos dos factors acaben convertint en quasi majoritari el que en teoria és un sistema proporcional), sembla que l’únic lloc on el Bloc podria obtenir representació és a la circunscripció de València. Amb una participació d’un 80% farien falta uns 80.000 vots per obtenir un diputat. Cal tenir en compte que la vegada que més vots s’han tret a les eleccions generals a la província de València va ser l’any 1986 (28.973 vots, 2’4%). A les darreres generals s’aconseguiren 16.850 vots, un 1,2%. En principi hi ha factors que juguen en contra, com són la bipolarització i tendència al vot útil que pot haver si les enquestes confirmen una situació d’empat tècnic entre el PSOE i el PP (recordem que a les eleccions del 1996 al conjunt de l’estat el PP només va superar al PSOE en uns tres-cents mil vots). També caldrà veure quin efecte té en els votants del Bloc, que segons les enquestes es situen majoritàriament a l’esquerra en l’escala d’autoubicació ideològica, el gir cap al centre anunciat per la nova direcció. Com a factors positius tenim la repetició del pacte amb Els Verds, al que està previst que s’afegeixca també la plataforma “Valencians pel Canvi”, de la que formen part, entre altres, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent i Carme Miquel. El resultat de tot plegat: el 4 de març.
Raimon Bono i Iranzo
Departament de Dret Constitucional i Ciència Política
Universitat de València
