Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
Joan Fuster



diumenge, 20 de maig del 2012

LA MORT D'UN SUPERVIVENT

El passat dilluns 14 de maig va morir Ramon Bono i Sòrio.

Ramon amb la seva nora Àngels
Ramon era un supervivent nat. Va sobreviure a la guerra, on es va allistar com a voluntari de l'exèrcit de la República amb només desset anys. Va ser al front de Terol, on el gèlid hivern del 38 va matar més homes que les bales enemigues i on  tinguren lloc ferotges combats com la batalla de l'Alfambra (on em contava que varen ser gairebé aniquilats per una càrrega de caballeria feixista) o la mateixa batalla de Terol.
Després de la guerra a ell, al seu gran amic Jose María que també era d'Algemesí (i encara viu), junt amb molts soldats republicans que no havien comés cap més delicte que defensar el règim democràticament establert, els condemnaren a fer treballs forçats al que eufemísticament anomenaven "batallons de treballadors". Va ser obrer en condicions d'esclavatge a la construcció del canal del Guadalquivir, a prop de Càdis, per convertir en regadiu les terres dels senyorets andalusos. Al presos els mataven de fam, i contava que quan arribaven els camions amb el menjar pels penats, l'extraperlista de torn ja estava esperant per endur-se'n la meitat després d'haver subornat el comandant del camp. No importava que els presos moriren de gana i de tota mena de malalties sense rebre cap tractament mèdic, especialment  el paludisme (que Ramon també va contraure). I com que no tenien altra cosa menjaven literalment herba, com si foren rocins. Però no es donaven per vençuts. Fins i tot amb alguns companys va arribar a fer plans per reduir el guàrdies i alliberar el camp si els americans desembarcaven a la península (amb una ràdio que havien aconseguit clandestinament s'havien assabentant del desembarcament aliat al nord d'Àfrica l'any 42).
Quan les autoritats franquistes començaren a desmantelar alguns camps de concentració va ser enviat a fer el servei militar a Canàries. Sempre amb el seu inseparable amic José María. Allà va veure, mentre feia guàrdia a la refineria, com els submarins alemanys anaven a repostar combustible i queviures. Aquesta era la famosa neutralitat de l'infame Franco.
Quan va poder tornar a Algemesí, el seu poble, vingueren temps de pors, de silenci, de parlar fluixet per que no et sentís ningú, d'escoltar Ràdio Pirenàica d'amagat, de maleir els malparits que manaven cada vegada que la premsa anunciava alguna execució o defenestraven, literalment, algú (Grimau, Enrique Ruano, Puig Antich i tants i tants altres). D'esperançar-se quan tot i la censura se n'assabentava d'algun moviment de resposta per part dels obrers (vaga de tramvies a Barcelona, vaga de miners a Astúries, mobilitzacions d'estudiants i tantes altres accions de resposta al règim criminal). Sense oblidar que a aquesta democràcia nostra el feixisme ha continuat assassinant gairebé impunement (Guillem Agulló, no t'oblidem).
Així va passar el temps, treballant i pujant la seva família. Intentant inculcar als seus fills uns principis d'humanisme i solidaritat. Va viure 92 anys, molt més dels que els enemics de la democràcia que l'intentaren exterminar, primer a la guerra i després al camp de concentració, hagueren volgut.
Ramon Bono i Sòrio era mon pare, i intentaré continuar la seva lluita sorda i constant. Perquè avui hi ha moltes injusticies que combatre, i perquè no podem deixar que els poderosos aniquilen els drets que als treballadors ens han costat tants anys d'aconseguir.
Pare, pots anar-te'n tranquil, molts anem a continuar amb la teva lluita.
Descansa en pau.


1 comentari:

madamebovary ha dit...

Eran como la oliva o la encina: nada ni nadie los pudo doblegar: los derrotaron pero no los vencieron. Su memoria pasará a hijos, nietos, bisnietos, tataranietos, porque fueron semilla y su memoria es imprescindible, Ésa es la que compartimos porque fueron muchos y repartidos los resistentes. Vaya con este comentario mi pésame por un hombre que he conocido en otros. Un abrazo