GUILLEM: NO T’OBLIDEM

La impunitat socialitza la perversa idea que tot és permès i que els delictes més greus no mereixen càstig, la qual cosa fomenta la corrupció en els més diversos àmbits de la vida social. Aviat serà el quinzè aniversari de l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un escamot feixista, que els poders fàctics van disfressar de baralla entre joves. No volem, no podem, oblidar.

Al País Valencià la violència blavera (és a dir, espanyolista i feixista) continua (atacs a seus de partits, agressions a persones). I continua sense que els poders de l’Estat, amb un aparell policial en mans del delegat del govern, que és del PSOE, faça res per aturar-la.

Recordem les agressions a les autoritats democràtiques i representants del món de la cultura atiades pel “bunker barraqueta”. Recordem els atemptats contra Joan Fuster i Sanchis Guarner. Recordem l’assassinat de Miquel Grau mentre aferrava cartells demanant l’Estatut. Recordem, finalment, l’assassinat de Guillem Agulló. El seu únic delicte era ser jove, valencià, d’esquerres i conscient de viure a un país militarment ocupat, econòmicament expoliat i políticament sotmès. Aquesta consciència, aquesta entrega generosa a la lluita per la independència del nostre país, era allò que no li podien perdonar els seus assassins. Ni els seus assassins ni els inductors a l’assassinat i la violència que destil·len cada dia gotes de verí des de determinats pamflets de fosc i arbitrari finançament que no mereixen ser anomenats ni diaris ni valencians. Aquest crim no va ser una baralla entre joves, com alguns ens volien fer creure. Aquest crim formava part de tota una campanya d’intimidació contra la joventut valenciana per intentar ofegar el seu despertar patriòtic. De tota una croada contra el nacionalisme d’arrel fusteriana per intentar frenar el progrés polític, social i cultural del nostre poble, tot intentant intimidar els seus elements més actius. La mateixa dreta que quan convé proposa pactes lingüístics amb la intenció d’incomplir-los era la que finançava i nodria les rengleres del feixisme espanyolista més furibund. La mateixa dreta que atiava la violència contra els intel·lectuals valencians és la que no mou un dit per posar fre als atacs vandàlics contra seus de partits i entitats culturals. I l’esquerra espanyola assisteix des d’un silenci còmplice a la barbàrie.

Però milers de ciutadans d’arreu dels Països Catalans hem fet nostre el crit “Guillem: no t’oblidem”. No oblidem el salvatge assassinat de Guillem. No oblidem que els inductors mediàtics del crim continuen solts i fent mal. No oblidem que hi ha encara tota una trama negra (o millor dit blava) per investigar. No oblidem que vivim a un país sotmès que encara ha de recuperar la seva sobirania, incloent-hi una justícia totalment independent i democràtica. Per això també hem fet nostre el crit “Guillem Agulló: la lluita continua”. Una lluita que, com ell volia, serà democràtica, ferma, continua i incansable.

Dos articles

Davant el darrer atemptat d'ETA, em permet rescatar dos articles que vaig escriure fa temps

CONTRA LA VIOLÈNCIA POLÍTICA: DIÀLEG I RESPECTE

(Publicat al Diario de Ibiza el 26 de novembre del 2000)

Sovint quan parla la ciutadania trenca els esquemes dels professionals de la política (que no és el mateix que els polítics que intenten fer el seu treball amb una mínima professionalitat). La paraula que més es va repetir al llarg de la multitudinària manifestació del passat dijous 23 de novembre en repulsa per l’assassinat d’Ernest Lluch va ser DIÀLEG. I només es poden sentir molestos aquells qui neguen un dels principals atributs d’aquest animal ètic que és l’ésser humà: la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre i intentar comprendre les seves raons(la qual cosa no vol dir necessàriament compartir-les); la capacitat d’intentar trobar mínims comuns denominadors i no arreglar les coses a bastonades; la capacitat de solucionar els conflictes arribant a acords, que sempre seran provisionals i susceptibles de ser millorats. Els conflictes en si no són dolents, ja que és normal que les persones tingam diferents maneres d’interpretar la realitat, diferents aspiracions i diferents projectes de futur. Hi ha, però, formes bones i dolentes d’encarar un conflicte. I la pitjor manera de solucionar un conflicte es negar-lo.

Cal que els ciutadans obliguem a dialogar els diferents actors polítics del conflicte basc. Cal obligar ETA a aturar la violència física i optar per una via política, tot respectant el dret a la vida del que no pensen com ells. Cal obligar el PP a que ature la violència dialèctica i a que reconega quelcom tan elementalment democràtic com el dret dels pobles a la seva autodeterminació, tot respectant la voluntat del poble basc expressada a través de les seves institucions democràtiques. Cal obligar el PSOE a que mai més torne a aclamar a la porta d’una presó a convictes d’haver organitzat crims d’Estat. I cal obligar-los d’una manera democràtica: a través del nostre vot i a través de la nostra llibertat d’expressió i mobilització, sense deixar-nos arrossegar per maniqueismes ni simplificacions que només serveixen per a limitar la nostra intel·ligència.

Són els bascos els que han de decidir si volen ser espanyols o no, d’una manera pacífica i democràtica. I això no es pot fer aïllant ni criminalitzant a ningú. S’han de poder defensar totes les posicions polítiques amb normalitat, des de la independència d’Euskalherria fins a l’Estat Espanyol configurat actualment. La política està per solucionar els problemes, i no per a agreujar-los o cronificar-los.

El punt de partida per a qualsevol solució racional al conflicte basc passa pel respecte als més elementals drets individuals i col·lectius. El dret a la vida, a una vida digna en pau, sense pors ni amenaces, és el dret més elemental de les persones. El dret a decidir lliurement sobre el seu futur, sense tuteles ni imposicions, és el dret més elemental dels pobles. El govern espanyol ha de deixar de sacralitzar la Constitució de la II Restauració Borbònica (altrament dita “del 78”). ETA ha de deixar d’assassinar persones. El punt de partida ha de ser el respecte als drets dels pobles i de les persones. I el punt d’arribada? No hi ha. El punt d’arribada l’ha de poder construir la gent en un marc en que la lliure discussió d’idees substitueixca la violència política. Aquest és el millor homenatge que li podem fer a l’Ernest Lluch i a totes les altres víctimes de la violència política .

Raimon Bono i Iranzo
Professor de Filosofia i Doctorand en Ciència Política

ESTAT DE DRET I SEGURETAT JURÍDICA

(Publicat a Levante el 24 d'abril del 2002)

La lectura atenta de l’esborrany de l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Partits Polítics, especialment del seu article vuitè, ha de ser motiu de preocupació per a qualsevol demòcrata, per la inseguretat jurídica (no saber exactament quines conductes són delictives i quines no) i l’elevat grau de discrecionalitat (una mateixa conducta pot ser considerava o no delictiva segons qui la jutge) que va a generar.

Segons aquest article un partit serà declarat il·legal quan la seva activitat no s’ajuste als principis democràtics i constitucionals. Què hem d’entendre per “principis constitucionals”? Atempta contra ells un partit que, com Esquerra Valenciana, de manera pacífica i democràtica defense la sobirania del País Valencià tot i que la Constitució Espanyola es fonamente en “la indissoluble unitat de la Nació Espanyola”? Vol dir això que a partir d’ara no només hem d’acomplir les lleis sinó, a més a més, hem estar d’acord amb elles, fins i tot amb les que ens semblen injustes?

Altre motiu per a il·legalitzar un partit és “exculpar la vulneració de les llibertats i drets fonamentals reconeguts a la Constitució”. Fixem-nos que no fan esment a la Declaració Universal dels Drets Humans ni a les resolucions de l’ONU que parlen del dret a la lliure autodeterminació dels pobles. Per cert: quan la direcció del PSOE va organitzar un acte de suport a la porta de la presó per homenatjar als comdemnats pel segrest de Segundo Marey estava incorrent en aquesta conducta. Amb aquesta llei a la mà es podria il·legalitzar el PSOE?

Però quan aquest esborrany es converteix en un despropòsit total és quan fa esment al “suport tàcit al terrorisme” tot “minimitzant el seu significat”. Que m’ho expliquen, per favor. Què vol dir suport tàcit? Si afirmem que cada any mor més gent al nostre país per accidents laborals que a causa de la violència política estem minimitzant el terrorisme? Serà il·legalitzda una organització que considere que al País Valencià és un problema molt més greu l’alt índex d’aturats o la desertització del territori que no pas la violència política? Tot i el greu problema que representa la violència política a la nostra societat, violència criminal que han patit membres del nostre partit que han vist com l’extrema dreta assassinava persones de la seva família, moltes vegades aquest s’ha utilitzat des del poder per a tapar altres qüestions i exigir adhesions inquebrantables.

Segons la Constitució Espanyola, que haurien de conèixer aquells que tant diuen defensar-la, el condemnat que estigués complint una pena de presó gaudirà dels drets fonamentals, llevat d’aquells que es troben limitats expressament pel contingut del veredicte condemnatori. Un individu no pot ésser castigat legalment més enllà del que marque una sentència. A quin sant volen il·legalitzar organitzacions per posar a llurs llistes electorals individus que ja han complert la seva sentència?

Pel que fa a il·legalitzar els partits que usen símbols o elements que s’identifiquen amb el terrorisme: començaran per eliminar la simbologia franquista –un règim basat en el terrorisme d’Estat- de tots els edificis públics? Recordem el cas del Museu Militar de Barcelona on es venien objectes amb la creu gamada.

En definitiva: ens trobem davant d’una llei plena de conceptes jurídics indeterminats i ambigus, el contingut de la qual es determinarà de manera jurisprudencial pel Tribunal Suprem, que actuarà com a unificador de doctrina. Ens podem veure abocats a una situació caòtica amb un seguit de sentències, amb els seus corresponents recursos davant del Tribunal Constitucional, que generarà una situació d’inseguretat jurídica pel que fa als límits de l’acció política molt greu en un Estat de Dret. Quan des del govern espanyol es ve a dir que Batasuna podrà ser il·legalitzada no per la seva conducta a partir de l’aprovació de la llei sinó en funció de la seva trajectòria anterior, s’està llançant un torpede contra la línia de flotació del principi constitucional que una acció no pot ser castigada si en el moment de ser comesa no estava tipificada com a delicte. Si l’excusa és que volen lluitar contra la violència política, al Codi Penal ja venen tipificats els delictes de “col·laboració amb banda armada” i “apologia del terrorisme”, que són perfectament punibles amb l’actual aparell legal. Però fer una llei exclusivament per acabar amb una opció política concreta, independentment de l’opinió que ens mereixca la seva praxi política, és molt greu i s’aproxima al terrorisme d’Estat. Demà pot ser Batasuna i demà passat podria ser qualsevol força política que de manera democràtica defense plantejaments diferents als de l’espanyolisme dominant. Però fins i tot en un futur no molt llunyà podria ser satanitzada, com ja s’ha intentat amb el PSC amb motiu de la manifestació antiglobalització a Barcelona, i fins i tot il·legalitzada qualsevol organització política que no combregue amb les idees d’un president del govern que no fa tants anys es definia com a “falangista revolucionari”. La Falange va vulnerar sistemàticament les llibertats i drets fonamentals reconeguts a la Constitució, i molts dels seus antics membres militen ara al PP, partit que fins ara s’ha negat a condemnar el terrorisme franquista. Potser caldrà analitzar la seva trajectòria.

Raimon Bono i Iranzo
Membre d’Esquerra Valenciana. Doctorand en Dret Constitucional i Ciència Política.

Diners públics, control privat

Imagineu que munteu una empresa, i que l’Estat (en el sentit més ample, que inclou totes les administracions públiques) us proporciona els clients i a més us paga els salaris dels treballadors. Increïble, no? Quin gust ser empresari amb aquestes condicions!

Doncs així és com funciona l’ensenyament privat anomenat concertat. Es suposa que les administracions públiques no poden cobrir totes les necessitats d’escolarització i per això recorren a concerts amb institucions privades que posen les instal·lacions (i la ideologia, de vegades no molt respectuosa amb tots els drets de les persones reconeguts per la legislació vigent), mentre l’administració els posa els alumnes i paga els sous de mestres, professors, personal directiu i d’administració i serveis.

Quins efectes perversos té aquest sistema de concerts? Començarem per la selecció del personal docent. A l’ensenyament públic tots els mestres i professors o bé han aprovat unes oposicions i són funcionaris de carrera, o bé han acreditat diferents mèrits (expedient acadèmic, experiència docent, activitats de formació, etc.) que els han permès entrar a treballar com a funcionaris interins. Però, passa així a l’ensenyament privat? No, els empresaris de l’educació privada poden contractar a qui ells vulguen, sempre que tinga la titulació requerida. Cap procés públic de selecció. Cap concurs de mèrits. Cap oposició, ni lliure competència dels aspirants a docents en igualtat de condicions.

Objectivament això té tres conseqüències importants: en primer lloc no es pot garantir que els contractats siguen aquells que més ho mereixen pels seus mèrits acadèmics i professionals (a l’inrevés que a l’ensenyament públic). En segon lloc amb diners de tots estem pagant individus seleccionats digitalment per empresaris privats, amb criteris totalment arbitraris que poden donar lloc a tot tipus de nepotisme i relacions clientelars. En tercer i darrer lloc, i com a conseqüència del caràcter arbitrari de la contractació, hi ha un total i absolut control ideològic de l’empresari sobre el docent (ideari del centre, se’n diu d’això), ja que igual que l’ha contractat el pot acomiadar. Podem afirmar que, en general, els docents de centres privats tenen pitjors condicions de treball (salaris, horaris, respecte a la llibertat de càtedra) que els dels centres públics. No és casualitat que el transvasament de personal es done normalment del sector privat al públic.

Pot haver-hi alguna solució? I tant, però caldria que tots els sectors polítics i sindicals que es reclamen defensors dels serveis públics de qualitat en el context d’un Estat del benestar tingueren el valor d’enfrontar-se al principal empresari del sector educatiu privat: l’església catòlica. I la solució passaria bàsicament per dues mesures. La primera, que tot el personal docent dels centres sostinguts amb diners públics, tant públics com privats, sortís dels mateixos processos de selecció. Amb els mateixos drets però amb la mateixa obligació d’acreditar la seva capacitat. Així acabaríem tant amb la discriminació laboral com amb el control ideològic dels treballadors per part de l’empresa. En segon lloc, però no per això menys important, assumint que l’obligació del sector públic és garantir places escolars per a tothom i que els concerts amb centres privats són una solució temporal i transitòria fins que l’oferta pública siga suficient. Potser ha arribat l’hora que els docents del sector públic ens fem sentir.