Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.
Joan Fuster



diumenge, 27 de març del 2011

El meu oncle Jerry

Jerome Ferrand, "Jerry", va morir el 14 de desembre de 2010, a l'edat de 84 anys, a San Juan Cosalá, Mèxic. Nascut a Nova York el 5 de gener de 1926, el Sr. Ferrand va estudiar durant un any a la Universitat de Tulane a Nova Orleans, Louisiana, fins als 18 anys d'edat. Es va allistar a l'Exèrcit dels EUA el 1944 i va servir en el front europeu, primer a Itàlia i després a França, on va ser ferit molt greument en el desembarcament de Normandia el dia D + 5. De fet el dia de la rendició dels nazis encara era a l'hospital. Va ser condecorat amb el Cor Porpra. Després de la seva recuperació i llicència amb honors de l'Exèrcit, el Sr. Ferrand va estudiar i va obtenir un títol en Dret dels Negocis Internacionals de la Universitat de Grenoble, França. Va treballar en el comerç internacional durant diversos anys a Europa, utilitzant els seus coneixements d'idiomes (dominava perfectament set idiomes, entre ells el rus, i podia conversar en molts altres, com ara el català o l'àrab). Mentre va estar allí, va conèixer i es va enamorar de Maria Luisa Iranzo de València. La parella es va casar a València el 1958, i es va mudar a Nova York, on el senyor Ferrand va seguir treballant en les relacions comercials internacionals. La parella es va traslladar a Richmond, Virgínia, el 1968, on Jerry va treballar per a l'empresa Reynolds. Durant el seu temps a la Reynolds, el Sr Ferrand va passar dos anys a Brussel.les, Bèlgica, treballant al departament de vendes d'Europa i Àfrica. Més tard es va traslladar a la Corporació James River, es va convertir en el seu director de transport internacional i va treballar allí fins la seva jubilació el 1991. Després de la mort de la seva estimada esposa Luisa, el Sr. Ferrand va viatjar a Sant Joan Cosalá, prop de Guadalajara, Mèxic. Es va enamorar del paisatge i va decidir traslladar-se allí en una casa de muntanya amb vistes al llac de Chapala. Allà, va conèixer a Dixie Vaughns i es van casar el 2008. Li sobreviuen la seva segona esposa,  son fill, Frederick Ferrand, nascut a Sant Lluís (Missouri), sa nora, Ellen Ferrand, i els seus dos néts, Jennifer i William, tots ells d'Atlanta, Geòrgia. El Sr Ferrand serà recordat per la seva gran intel·ligència i sentit de l'humor, pels seus coneixements enciclopèdics i, per damunt de tot, la seva bonhomia.

Jerome Ferrand era el meu oncle Jerry, el meu oncle d'Amèrica. La seva primera (i difunta) esposa, Maria Luisa Iranzo Torán era germana de la meva també difunta mare, Carmen Iranzo. Des que, abans de Nadal, em vaig assabentar de la seva mort, he intentat escriure una entrada al meu bloc, però la veritat és que no he pogut fins ara. Em costa assimilar que ja no hi és a l'altra banda del telèfon o connectat a Internet. M'entristeix moltíssim pensar que ja no podré bromejar més amb ell (us assegure que les converses d'un marxista europeu amb un ianqui republicà poden arribar a ser molt divertides, quan hi ha estima i respecte per ambdues parts). De vegades pense "això li ho he consultar a l'oncle Jerry", abans de recordar que és mort. Finalment he optat per retallar, copiar, traduir i completar aquesta nota necrològica apareguda a la premsa de Richmond.
Us podria contar moltes anècdotes i situacions divertides viscudes amb ell. A sa casa de Virgínia, al comtat d'Henrico, tenia un disc dedicat personalment per en Léopold Senghor, poeta i primer President del Senegal independent, entre molts altres records dels seus viatges per tot el món. No cal dir que aquestos viatges eren especialment productius per la meva col·lecció de monedes estrangeres, que era un dels tresors de la meva infantesa. Però hi ha un episodi que no oblidaré mai, de tant com vaig riure i ric quan ho recorde. Una vegada ell estava de vacances (venien al País Valencià cada dos anys), amb ma tia i el meu cosí Fred, a Algemesí, i havíem anat a passejar mon pare, ell i jo pel port de València. Vegèrem un vaixell mercant soviètic amb un mariner fent guàrdia tot cofoi al peu de l'escala d'accés. L'oncle Jerry ens va desafiar. "Espereu i veureu com puge a aquest vaixell i em conviden a vodka." Mon pare i jo ens mirarem divertits, pensant "el Jerry ara s'ha passat." Acte seguit ens quedarem bocabadats mirant com feia unes passes endavant, xarrava amb el mariner de guàrdia (no podíem sentir que li deia) i pujava al vaixell. Una estona després el vegèrem a coberta, amb el capità, cridant-nos per a que pujàrem. Ens vam quedar espaterrats. Quan ens trobàrem li vaig preguntar, baixet i en català, com collons s'ho havia fet. Els havia dit (en rus, és clar) que era un dels nens republicans que havien enviat refugiats a Rússia durant la guerra d'Espanya! Acabàrem la festa menjant caviar i bevent vodka a la salut dels camarades Lenin i Gorbatxov!
Estic segur que si l'haguereu conegut el trobarieu a faltar tant com jo. Afortunadament encara em queden cosins i nebots a Amèrica, als que des d'ací envie una forta abraçada. Algun dia us contaré alguna altra anècdota divertida.

Amb el meu oncle Jerry a Williamsburg (antiga capital de Virgínia). Estiu del 1991


divendres, 25 de març del 2011

diumenge, 20 de març del 2011

Pensaments, I


Com bé deia en Josep Antoni Cosí de Ribera, ser valencià és una de les moltes coses divertides que es pot ser en aquest món. I jo afegiria que ser, a més, eivissenc d’adopció ja és la pera.

dijous, 10 de març del 2011

De l'audace, encore de l'audace, toujours de l'audace


El dirigent revolucionari francès Georges Jacques Danton, quan les tropes prussianes estaven a punt d'ocupar París, va pujar a la tribuna de l'Assemblea Nacional i va encoratjar els diputats amb la famosa frase "Pour les vaincre, il nous faut de l’audace, encore de l’audace, toujours de l’audace, et la France sera sauvée! ". Els prussians van ser derrotats a la batalla de Valmy i la República Francesa va reeixir. Un exèrcit de ciutadans va derrotar un exèrcit de mercenaris.


L'Assemblea local de Sant Antoni d'Eivissa pel Canvi va decidir dijous passat no presentar candidatura a les properes eleccions municipals. Considere que aquesta decisió va ser un error per tres motius:
1- ExC mai no s'ha presentat en solitari a les eleccions municipals, pel tant és una incògnita el resultat que podem traure. Però està clar que gran part dels vots que va obtenir la coalició on participàrem les passades eleccions es pot atribuir a la nostra presència. Les dificultats que ha tingut el PP per nomenar cap de llista (de fet el criteri que han aplicat amb l'actual alcalde, que no va en llistes per estar imputat judicialment, no és el mateix que han aplicat per exemple amb el president Camps) i el fet que el PSOE presente com a cap de llista la delegada d'educació (tenint en compte l'endarreriment del nou institut) juguen a favor nostre. I més si tenim en compte que en pactar ERC (i la seva pantalla GxE) amb el PSOE ens deixen com a única força capaç d'aglutinar un tercer espai no subsidiari dels dos grans partits dinàstics espanyols.
2- Els partits solen obtenir millors resultats a les eleccions al Consell i al Parlament als municipis on es presenten candidatures locals que on no es presenten candidatures municipals. Per dir-ho col·loquialment, el vot municipal "tira" del vot autonòmic. Encara que només siga per solidaritat amb els nostres companys que van a les altres candidatures ja és un bon motiu per a que presentem una candidatura municipal.
3- Un col·lectiu local d'un partit que no presenta candidatura a les eleccions municipals, tot sol o en coalició, no té massa raó d'ésser. Vull dir que el que diferencia un partit polític d'una ONG, un club de debat, una associació esportiva o una lògia maçònica és el fet que aquest es presenta a les eleccions per aplicar el seu programa polític en la mesura que li dóna el suport dels electors.

No m'agradaria que ens quedàrem amb la incògnita de saber quin paper podríem haver fet a les eleccions municipals amb una mica més d'audàcia i confiança en nosaltres mateixos. Ara hi ha convocada una nova assemblea. Espere sincerament que revoque aquesta decisió i que es pose a treballar en la confecció de la candidatura local. El poble de Sant Antoni  es mereix tenir l'opció de votar una força autènticament d'esquerres, sobiranista i ecologista. Una força política realment autònoma i independent no subsidiària del PSOE ni del PP. Seria fantàstic que els ciutadans compromesos derrotaren democràticament als mercenaris de la política.

dilluns, 7 de març del 2011

Resolució Assemblea ExC

Aquest és el text íntegre de la resolució que aprovàrem dissabte passat a l'Assemblea d'Eivissa pel Canvi:

L’Assemblea d’ExC:


1.Manifesta el seu reconeixement al treball desenvolupat per la Coordinadora en les negociacions amb altres forces polítiques progressistes per tal d’arribar a un possible acord preelectoral.

2.Constata la manca de voluntat de les altres forces polítiques per consensuar un document programàtic que tingui com a eixos la defensa del territori, la cohesió social i econòmica i l’autogovern.

3.Decideix concórrer a les properes eleccions amb el seu propi programa presentant llistes a totes les institucions amb l’objectiu de contribuir a la formació de majories progressistes.

diumenge, 6 de març del 2011

Eivissa pel Canvi: anem endavant amb el nostre propi projecte

Ahir tinguérem assemblea d'Eivissa pel Canvi. Vam constatar la manca d'interés real de la resta de forces progressistes, especialment del PSOE, per aprovar un programa comú que tingués com a eixos la defensa del nostre territori i la nostra gent. Per això hem decidit acudir als propers comicis amb el nostre propi programa i presentar candidatures a tots els ajuntaments de la nostra illa, al Consell Insular i també al Parlament Balear.

Amb aquesta decisió ExC dóna una mostra de maduresa política i també de confiança en el seu projecte. Ja és hora que els ciutadans tinguen l'opció de votar per una força política que té com a eixos la defensa de l'autogovern, dels drets de les persones i del territori.

El candidat que hem elegit per a que encapçale la nostra llista al Parlament, el company d'Esquerra Unida Miquel Ramon, no només representa el nostre insubornable capteniment davant dels que volen continuar depredant el nostre territori sinó que també és una garantia de compromís en la defensa dels nostres drets socials i les nostres llibertats nacionals.

Ànim i endavant Eivissa pel Canvi!!!!