Imagineu que munteu una empresa, i que l’Estat (en el sentit més ample, que inclou totes les administracions públiques) us proporciona els clients i a més us paga els salaris dels treballadors. Increïble, no? Quin gust ser empresari amb aquestes condicions!
Doncs així és com funciona l’ensenyament privat anomenat concertat. Es suposa que les administracions públiques no poden cobrir totes les necessitats d’escolarització i per això recorren a concerts amb institucions privades que posen les instal·lacions (i la ideologia, de vegades no molt respectuosa amb tots els drets de les persones reconeguts per la legislació vigent), mentre l’administració els posa els alumnes i paga els sous de mestres, professors, personal directiu i d’administració i serveis.
Quins efectes perversos té aquest sistema de concerts? Començarem per la selecció del personal docent. A l’ensenyament públic tots els mestres i professors o bé han aprovat unes oposicions i són funcionaris de carrera, o bé han acreditat diferents mèrits (expedient acadèmic, experiència docent, activitats de formació, etc.) que els han permès entrar a treballar com a funcionaris interins. Però, passa així a l’ensenyament privat? No, els empresaris de l’educació privada poden contractar a qui ells vulguen, sempre que tinga la titulació requerida. Cap procés públic de selecció. Cap concurs de mèrits. Cap oposició, ni lliure competència dels aspirants a docents en igualtat de condicions.
Objectivament això té tres conseqüències importants: en primer lloc no es pot garantir que els contractats siguen aquells que més ho mereixen pels seus mèrits acadèmics i professionals (a l’inrevés que a l’ensenyament públic). En segon lloc amb diners de tots estem pagant individus seleccionats digitalment per empresaris privats, amb criteris totalment arbitraris que poden donar lloc a tot tipus de nepotisme i relacions clientelars. En tercer i darrer lloc, i com a conseqüència del caràcter arbitrari de la contractació, hi ha un total i absolut control ideològic de l’empresari sobre el docent (ideari del centre, se’n diu d’això), ja que igual que l’ha contractat el pot acomiadar. Podem afirmar que, en general, els docents de centres privats tenen pitjors condicions de treball (salaris, horaris, respecte a la llibertat de càtedra) que els dels centres públics. No és casualitat que el transvasament de personal es done normalment del sector privat al públic.
Pot haver-hi alguna solució? I tant, però caldria que tots els sectors polítics i sindicals que es reclamen defensors dels serveis públics de qualitat en el context d’un Estat del benestar tingueren el valor d’enfrontar-se al principal empresari del sector educatiu privat: l’església catòlica. I la solució passaria bàsicament per dues mesures. La primera, que tot el personal docent dels centres sostinguts amb diners públics, tant públics com privats, sortís dels mateixos processos de selecció. Amb els mateixos drets però amb la mateixa obligació d’acreditar la seva capacitat. Així acabaríem tant amb la discriminació laboral com amb el control ideològic dels treballadors per part de l’empresa. En segon lloc, però no per això menys important, assumint que l’obligació del sector públic és garantir places escolars per a tothom i que els concerts amb centres privats són una solució temporal i transitòria fins que l’oferta pública siga suficient. Potser ha arribat l’hora que els docents del sector públic ens fem sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada