El meu oncle Jerry

Jerome Ferrand, "Jerry", va morir el 14 de desembre de 2010, a l'edat de 84 anys, a San Juan Cosalá, Mèxic. Nascut a Nova York el 5 de gener de 1926, el Sr. Ferrand va estudiar durant un any a la Universitat de Tulane a Nova Orleans, Louisiana, fins als 18 anys d'edat. Es va allistar a l'Exèrcit dels EUA el 1944 i va servir en el front europeu, primer a Itàlia i després a França, on va ser ferit molt greument en el desembarcament de Normandia el dia D + 5. De fet el dia de la rendició dels nazis encara era a l'hospital. Va ser condecorat amb el Cor Porpra. Després de la seva recuperació i llicència amb honors de l'Exèrcit, el Sr. Ferrand va estudiar i va obtenir un títol en Dret dels Negocis Internacionals de la Universitat de Grenoble, França. Va treballar en el comerç internacional durant diversos anys a Europa, utilitzant els seus coneixements d'idiomes (dominava perfectament set idiomes, entre ells el rus, i podia conversar en molts altres, com ara el català o l'àrab). Mentre va estar allí, va conèixer i es va enamorar de Maria Luisa Iranzo de València. La parella es va casar a València el 1958, i es va mudar a Nova York, on el senyor Ferrand va seguir treballant en les relacions comercials internacionals. La parella es va traslladar a Richmond, Virgínia, el 1968, on Jerry va treballar per a l'empresa Reynolds. Durant el seu temps a la Reynolds, el Sr Ferrand va passar dos anys a Brussel.les, Bèlgica, treballant al departament de vendes d'Europa i Àfrica. Més tard es va traslladar a la Corporació James River, es va convertir en el seu director de transport internacional i va treballar allí fins la seva jubilació el 1991. Després de la mort de la seva estimada esposa Luisa, el Sr. Ferrand va viatjar a Sant Joan Cosalá, prop de Guadalajara, Mèxic. Es va enamorar del paisatge i va decidir traslladar-se allí en una casa de muntanya amb vistes al llac de Chapala. Allà, va conèixer a Dixie Vaughns i es van casar el 2008. Li sobreviuen la seva segona esposa,  son fill, Frederick Ferrand, nascut a Sant Lluís (Missouri), sa nora, Ellen Ferrand, i els seus dos néts, Jennifer i William, tots ells d'Atlanta, Geòrgia. El Sr Ferrand serà recordat per la seva gran intel·ligència i sentit de l'humor, pels seus coneixements enciclopèdics i, per damunt de tot, la seva bonhomia.

Jerome Ferrand era el meu oncle Jerry, el meu oncle d'Amèrica. La seva primera (i difunta) esposa, Maria Luisa Iranzo Torán era germana de la meva també difunta mare, Carmen Iranzo. Des que, abans de Nadal, em vaig assabentar de la seva mort, he intentat escriure una entrada al meu bloc, però la veritat és que no he pogut fins ara. Em costa assimilar que ja no hi és a l'altra banda del telèfon o connectat a Internet. M'entristeix moltíssim pensar que ja no podré bromejar més amb ell (us assegure que les converses d'un marxista europeu amb un ianqui republicà poden arribar a ser molt divertides, quan hi ha estima i respecte per ambdues parts). De vegades pense "això li ho he consultar a l'oncle Jerry", abans de recordar que és mort. Finalment he optat per retallar, copiar, traduir i completar aquesta nota necrològica apareguda a la premsa de Richmond.
Us podria contar moltes anècdotes i situacions divertides viscudes amb ell. A sa casa de Virgínia, al comtat d'Henrico, tenia un disc dedicat personalment per en Léopold Senghor, poeta i primer President del Senegal independent, entre molts altres records dels seus viatges per tot el món. No cal dir que aquestos viatges eren especialment productius per la meva col·lecció de monedes estrangeres, que era un dels tresors de la meva infantesa. Però hi ha un episodi que no oblidaré mai, de tant com vaig riure i ric quan ho recorde. Una vegada ell estava de vacances (venien al País Valencià cada dos anys), amb ma tia i el meu cosí Fred, a Algemesí, i havíem anat a passejar mon pare, ell i jo pel port de València. Vegèrem un vaixell mercant soviètic amb un mariner fent guàrdia tot cofoi al peu de l'escala d'accés. L'oncle Jerry ens va desafiar. "Espereu i veureu com puge a aquest vaixell i em conviden a vodka." Mon pare i jo ens mirarem divertits, pensant "el Jerry ara s'ha passat." Acte seguit ens quedarem bocabadats mirant com feia unes passes endavant, xarrava amb el mariner de guàrdia (no podíem sentir que li deia) i pujava al vaixell. Una estona després el vegèrem a coberta, amb el capità, cridant-nos per a que pujàrem. Ens vam quedar espaterrats. Quan ens trobàrem li vaig preguntar, baixet i en català, com collons s'ho havia fet. Els havia dit (en rus, és clar) que era un dels nens republicans que havien enviat refugiats a Rússia durant la guerra d'Espanya! Acabàrem la festa menjant caviar i bevent vodka a la salut dels camarades Lenin i Gorbatxov!
Estic segur que si l'haguereu conegut el trobarieu a faltar tant com jo. Afortunadament encara em queden cosins i nebots a Amèrica, als que des d'ací envie una forta abraçada. Algun dia us contaré alguna altra anècdota divertida.


Amb el meu oncle Jerry a Williamsburg (antiga capital de Virgínia). Estiu del 1991